Al llarg d’aquesta Setmana Santa que hem passat, la major part de les cadenes de televisió privades i, gairebé totes les cadenes públiques, han programat algunes de les pel•lícules que s’han fet en motiu de la vida i passió de Jesús de Natzarè. Des del film homònim de F. Zefirelli, passant per superproduccions com Els 10 manaments, o fins i tot la mítica Ben-Hur en la que de forma suggerida, la figura de Jesús es presenta davant el l’actual president de l’associació americana del rifle com el salvador que li proporciona forces per a la rebel•lió. També hem pogut veure el mític film Rei de Reis amb una icona com Jeffrey Hunter en el paper protagonista, i com passar per a alt el darrer treball del director Mel Gibson qualificada com la pel•lícula més gore de les últimes dècades. Però si les obres citades anteriorment ens mostren la passió de Jesús segons les escriptures que defensen l’església catòlica, també han hagut treballs que s’han desmarcat d’aquesta tradició per incorporar una interpretació dels textos significativament diferent. La vida de Brian de Terry Jones i els desaparegut Monty Python ens proposen una versió divertida però a la vegada plena d’ironia vers la història sagrada; una lectura molt més propera a l’assaig fílmic però amb una brutal càrrega crítica és la obra del mestre Pier Paolo Passolini del 1964. Per últim, destacar el film de Martin Scorsese La última temptació de Crist del 1988 amb un esplèndid guió de Paul Schrader basat en la novel•la homònima de Nikos Kazantzakis. Aquesta darrera pel•lícula es desmarca de la majoria de les altres perquè el director fa una interpretació molt particular de la història de Jesús, en la que trobem alguns moment realment brillants. D’entrada se’ns presenta un Jesús adult, embogit perquè unes veus no el deixen viure tranquil a la seva humil fusteria on fabrica creus per als romans. Poc a poc, Jesús s’anirà convencent que les veus és de Déu que l’ha escollit com el seu enviat, el Messies. Tot i que la pel•lícula segueix la història del Nou Testament, evidencia moments que gairebé són inimaginables per a la gran majoria: Jesús en una festa jueva, ballant, cantant i bevent; el bateig de Jesús per un personatge vell i esparracat, gairebé embogit i rodejat de gent que avui estaria tancada sota pany i clau; la ira desaforada de Jesús al temple que s’ha convertit en un mercat, etc. El film culmina amb l’escena que dona nom a la pròpia pel•lícula: la temptació de Crist. Quan ja l’han crucificat, Lucífer encarnat en un àngel li diu que no ha de morir, que Déu només volia posar-lo a prova. Jesús accepta i baixa de la creu per iniciar una vida normal, amb dona i fills, fins que s’adona que l’àngel no es l’enviat de Déu i el seu destí és morir a la creu. És en aquest punt on es produeix un moment extraordinari dins el film: un Jesús ja envellit es troba un dia amb Saúl (Pau), antic comerciant, que predica sobre la figura del propi Jesús i com va morir a la creu per salvar-nos. Jesús li replica que allò no és cert, que ell és Jesús i que no va morir allà. La rèplica de Pau és incontestable, ja que li fa veure que tant és que hagi mort o no, que hagi existit o no, el més important és el missatge, tot i que aquest s’hagi anat perdent al llarg de més de dos mil anys per ser substituït per un missatge de repressió, subjugació i pànic del poble per part d’una ferotge església.
28 de març 2008
XIX. La Passió segons Scorsese
Al llarg d’aquesta Setmana Santa que hem passat, la major part de les cadenes de televisió privades i, gairebé totes les cadenes públiques, han programat algunes de les pel•lícules que s’han fet en motiu de la vida i passió de Jesús de Natzarè. Des del film homònim de F. Zefirelli, passant per superproduccions com Els 10 manaments, o fins i tot la mítica Ben-Hur en la que de forma suggerida, la figura de Jesús es presenta davant el l’actual president de l’associació americana del rifle com el salvador que li proporciona forces per a la rebel•lió. També hem pogut veure el mític film Rei de Reis amb una icona com Jeffrey Hunter en el paper protagonista, i com passar per a alt el darrer treball del director Mel Gibson qualificada com la pel•lícula més gore de les últimes dècades. Però si les obres citades anteriorment ens mostren la passió de Jesús segons les escriptures que defensen l’església catòlica, també han hagut treballs que s’han desmarcat d’aquesta tradició per incorporar una interpretació dels textos significativament diferent. La vida de Brian de Terry Jones i els desaparegut Monty Python ens proposen una versió divertida però a la vegada plena d’ironia vers la història sagrada; una lectura molt més propera a l’assaig fílmic però amb una brutal càrrega crítica és la obra del mestre Pier Paolo Passolini del 1964. Per últim, destacar el film de Martin Scorsese La última temptació de Crist del 1988 amb un esplèndid guió de Paul Schrader basat en la novel•la homònima de Nikos Kazantzakis. Aquesta darrera pel•lícula es desmarca de la majoria de les altres perquè el director fa una interpretació molt particular de la història de Jesús, en la que trobem alguns moment realment brillants. D’entrada se’ns presenta un Jesús adult, embogit perquè unes veus no el deixen viure tranquil a la seva humil fusteria on fabrica creus per als romans. Poc a poc, Jesús s’anirà convencent que les veus és de Déu que l’ha escollit com el seu enviat, el Messies. Tot i que la pel•lícula segueix la història del Nou Testament, evidencia moments que gairebé són inimaginables per a la gran majoria: Jesús en una festa jueva, ballant, cantant i bevent; el bateig de Jesús per un personatge vell i esparracat, gairebé embogit i rodejat de gent que avui estaria tancada sota pany i clau; la ira desaforada de Jesús al temple que s’ha convertit en un mercat, etc. El film culmina amb l’escena que dona nom a la pròpia pel•lícula: la temptació de Crist. Quan ja l’han crucificat, Lucífer encarnat en un àngel li diu que no ha de morir, que Déu només volia posar-lo a prova. Jesús accepta i baixa de la creu per iniciar una vida normal, amb dona i fills, fins que s’adona que l’àngel no es l’enviat de Déu i el seu destí és morir a la creu. És en aquest punt on es produeix un moment extraordinari dins el film: un Jesús ja envellit es troba un dia amb Saúl (Pau), antic comerciant, que predica sobre la figura del propi Jesús i com va morir a la creu per salvar-nos. Jesús li replica que allò no és cert, que ell és Jesús i que no va morir allà. La rèplica de Pau és incontestable, ja que li fa veure que tant és que hagi mort o no, que hagi existit o no, el més important és el missatge, tot i que aquest s’hagi anat perdent al llarg de més de dos mil anys per ser substituït per un missatge de repressió, subjugació i pànic del poble per part d’una ferotge església.
14 de març 2008
XVIII. El futur del passat
Al principi amb una durada de més de dues hores, Metròpolis de Fritz Lang, és la primera pel·lícula èpica de ciència ficció, amb immensos decorats, milers d’extres, efectes especials d’alta tecnologia, grans dosis de sexe i violència, un missatge moral descarat, magnífiques interpretacions i fantasia revolucionaria. Fou finançada pels estudis UFA, però degut a la controvèrsia que va ocasionar la seva estrena va ser un fracàs comercial que gairebé arruïna els estudis.L’argument és tan simple com un conte de fades. El fill mimat de l’Amo de Metròpolis, Freder, descobreix la vida miserable dels treballadors que sustenten el gran imperi del seu pare. Aquest descobriment el fa gràcies a Maria, una noia esplèndida, pacifista que no es cansa de pregonar les disputes industrials, mentre treballa en una de les màquines en torns de 10 hores diàries. El pare parla amb l’enginyer pervers de la història perquè construeixi un robot amb faccions femenines que sigui el doble de Maria, però amb un caràcter pervers. D’aquesta manera, el robot passa de ballar despullada en bars i tabernes, a incitar a les masses a una revolució industrial. Però Freder i l’autentica Maria aconsegueixen salvar la situació rescatant als nens de la ciutat víctimes d’una inundació. La societat es reconcilia quan Maria explica que Freder ha de fer de negociador entre el pare i els treballadors.
Com dèiem abans, poc després de l’estrena, el film de Lang va ser apartat de la distribució i a més, es va tornar a muntar en contra dels desitjos del director. Aquesta versió retallada va acabar sent la més coneguda, inclús als anys 80 fou colorejada per Giorgio Moroder. No ha estat fins al segle XXI quan hem pogut veure una versió recuperada que a més de fragments inèdits per a la major part del públic, el film recupera el seu muntatge original que ens acosta més a la voluntat de Fritz Lang a l’hora de dirigir la pel·lícula.
Si fins aleshores havia estat considerada una pel·lícula espectacular en quant a la ciència ficció, amb el nou muntatge ens trobem davant una obra que no pretén ser una profecia, si no que més aviat ens presenta una ciutat i una societat mítiques. D’altra banda, cal destacar aquesta interacció entre els elements de la industrialització de l’alemanya dels anys 20, amb elements medievals i bíblics: un robot futurista que és cremat en una foguera com les bruixes del segle XV, un científic alquimista amb una mà d’acer, una màquina amb un raonable paraescut al deu Moloch, etc.
Amb tots aquests elements, a és dels propis extrets de la última restauració del film, podem dir que Metròpolis no és una simple història de ciència ficció, si no que ens explica un recargolat drama familiar contextualitzat dins una història èpica de repressió, revolució i reconciliació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
