XXVII. El codi Hays

El cinema que es feia a Hollywood al llarg dels anys 20 i principis dels 30 es caracteritzava per una gran llibertat creativa i llibertat temàtica, amb la única autocensura que els propis artistes s’imposaven. Alguns dels temes tractats en aquests films eren la prostitució, les drogues, els assassinats, l’adulteri, la homosexualitat, etc. i això va cridar l’atenció, de manera molt negativa, dels sectors religiosos i més conservadors de la societat. En el fons, l’escàndol que algunes obres provocaven es devia al fet que el que es veia a les pantalles era el reflex d’una societat nord-americana que passava per una època d’allò més fosca, i concretament a Hollywood, cada vegada més es produïen fets d’allò més immorals: assassinats d’actors, morts per sobredosi, escàndols sexuals, etc. Un altre fet decisiu però no reconegut entre les esferes puritanes, era la por que s’havia instal·lat a les diferents religions que hi havia als Estats Units i degut a la veneració que la gent sentia per alguns membres de l’Star System hollywoodenc, i que en alguns casos, superava a la veneració dels propis símbols religiosos.

Per aquests motiu, alguns dels sectors religiosos més radicals varen redactar una sèrie de normes a les que totes les pel·lícules que volguessin ser estrenades als Estats Units havien de complir les normes establertes en aquell codi, que va passar a la història amb el nom d’uns dels seus impulsors i màxim defensors: William H. Hays.

L’any 1930 Hays, R. P. Daniel A. Lord i S. J. Martin Quigley varen redactar aquest codi, però no va ser fins el 1934 que el Codi adoptaria el nom de Codi Hays i començaria a aplicar-se de forma contundent i definitiva fins el 1967, any en què va donar pas al nou sistema de censura MPAA film rating system. Val a dir que, algunes productores, van assimilar el codi com a intern, per tal de no trobar-se amb problemes que poguessin repercutir en els seus beneficis empresarials.

El Codi Hays va privar als nord-americans de totes les pel·lícules fetes fora dels Estats Units, així com aquelles que s’estrenaven dins del circuit independent. Per sort per al gran públic, aquesta contundència va anar minvant al llarg dels anys, com totes aquelles coses imposades que intenten limitar la llibertat de la societat.

Hays i els seus companys varen redactar tres principis bàsics a partir dels quals desenvoluparen tota una sèrie d’apartats concrets:

1. No s’autoritzarà cap film que pugui rebaixar la qualitat moral dels espectadors. Mai es conduirà a l’espectador a que pugui prendre partit del crim, el mal o el pecat.

2. Les formes de vida descrites a les pel·lícules seran correctes, tenint en compte les exigències del drama i de l’espectacle.

3. La llei, natural o humana, no serà ridiculitzada i la simpatia del públic no anirà cap aquells que la incompleixen.

Amb aquestes normes tant interpretable molts realitzadors i productores varen fer algunes pel·lícules d’una ambigüitat moral increïble que no feien res més que desorientar el públic i dirigir-lo cap un pensament estandarditzat que no suposés un perill per a les classe més poderoses i benestants dels Estats Units, que no eren altre cosa que les més immorals.

XXVI. Freaks, la parada dels monstres

Per tancar aquest cicle de cinema de terror dels ans trenta als Estats Units no ens podem oblidar d’un film, també del director de Dràcula Tod Browning, que ni en el seu moment, ni tampoc en l’actualitat, ha tingut un reconeixement com caldria.

Des de la seva concepció com a film del gènere de terror, tenia com a propòsit superar totes les expectatives respecte a les pel·lícules que s’havien fet fins el moment essent de llarg més pertorbadora que tot el que s’havia vist en pantalla fins la seva estrena. Al llarg de la història però, s’ha volgut recuperar com una cinta avantguardista emmarcada en la tradició de Luís Buñuel i Alain Robbe-Grillet, tot i que també s’ha qualificat com a assaig o cinema documental. En aquest últim cas, degut al seu extremat realisme, ja que es va filmar “amb monstres de veritat”. La seva originalitat en la concepció i el disseny, la sorprenent capacitat tant per espantar com per commoure al públic, i d’altres aspectes peculiars, no han aconseguit que Freaks sigui un film que generalment puguem trobar a les llistes de millors pel·lícules de la història del cinema.

Comença amb un pregoner de fira ambulant que es dirigeix a un grup d’espectadors curiosos. Algunes dones criden d’horror en veure una altra que forma part de l’espectacle de monstres femenins que s’ofereix a l’espectacle de la barraca del costat. El pregoner però, comença a explicar la seva història. A partir d’aquí s’inicia un flashback que ocuparà gairebé tota la pel·lícula.

La història ens trasllada al moment en que Cleopatra, un bonica trapezista de fira, és adorada per un nan de nom Hans. Ella però, té un amant, Hèrcules el forçut, i la parella planegen un cop per aconseguir la fortuna que Hans acaba d’heretar d’un familiar: ella es casarà amb el nan i després l’enverinarà per tal de quedar-se amb els diners i fugir amb Hèrcules. Durant una inoblidable cerimònia nupcial, que és a la vegada un ritual d’iniciació per als personatge i també per a l’espectador, Cleopatra insulta a la resta de monstres que s’han congregat per al casament, es burla d’ells de manera despietada i els anomena bruts i llefiscosos (en aquesta escena ens trobem davant un repertori gairebé infinit de monstres que havien volgut participar al film de Browning). Quan torna a la seva casa-carro, posa verí a la beguda de Hans, però el seu pla fracassa quan Cleopatra és atacada pels monstres davant la impotent mirada del seu còmplice Hèrcules. La venjança és terrible.

El final de la història ens retorna a la narració del pregoner de la fira que ens mostra quin va ser el resultat de la terrible venjança: Cleopatra és un monyó sense cames i mig cec que al circ interpreta el paper de dona gallina. Tot i que aquest era el final escollit pel director, va haver d’afegir una escena en la que Hans apareixia en una luxosa mansió on viu com un autèntic milionari amb la seva antiga núvia nana Frieda.

La sinopsi d’un film com aquest pot servir-nos per fer-nos una idea argumental, però en cap cas fa suficient justícia a un film del tot alarmant i profund, que realment s’ha de veure per creure. Per concloure, ens trobem davant d’una de les més estranyes rareses que mai un home podrà veure en pantalla, llevat de l’extraordinari treball del director David Lynch The Elephant Man (1980)

XV: Dràcula Lugosi

Com ja havíem vist, la dècada del 1930 va ser molt prolífera alhora de traspassar a la gran pantalla alguns dels personatges més terrorífics que un segle abans havien sorgit a moltes novel·les. Un d’aquests casos fou el del vampir més famós de Transilvania: el compte Vlad Draculea. Aquest era el nom del personatge de ficció protagonista a la novel·la Dràcula (1897) de l’irlandès Bram Stoker. Molts crítics han volgut assenyalar que Stoker es va inspirar en un personatge real del segle XV, Vlad Tepes “l’Empalador”. Tepes també fou conegut com draculea, que en romanès significa “fill del drac”, i aquest sobrenom li venia perquè era integrant de l’Ordre del Drac.

Rodada a finals de 1930 i estrenada el dia de Sant Valentí de l’any següent, Dràcula de Tod Browning marca l’inici del veritable cinema de terror com a gènere amb personalitat pròpia i també del popular subgènere de vampirs. El director d’aquest film va comptar amb la col·laboració del director de fotografia Karl Freund, que era el màxim exponent en quant al cinema de terror expressionista que s’havia donat dues dècades abans a Alemanya. Browning per la seva part, havia dirigit uns anys abans La casa de l’horror, on ja apareix Lon Chaney com a vampir, on ja va demostrar una excel·lent capacitat per al gènere. Per tant ens trobem amb una obra que representarà una síntesi de les dues corrents més importants del cinema de terror mut.

Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula són la llum i els decorats. La fantàstica il·luminació de Freund, destacant la mirada del vampir, així com les seves mans amenaçadores que no són més que el preludi d’unes dents totalment afilades, que serveixen al monstre per xuclar la sang del coll de joves de pell blanca. També són molt importants els decorats, tant al castell de Romania com a la ciutat de Londres, on el vampir decideix traslladar-se. Al castell del compte, hi veiem una fantàstica recreació de les típiques construccions gòtiques, amb uns enormes finestrals; pel que fa a la segona localització, el treball és excel·lent, amb les impressionants escales que condueixen a les catacumbes. Tot i així, no hem d’obviar que des del punt de vista tècnic, la cinta presenta elements que per aquell moment podien ser considerats prehistòrics, com el fet que gran part del guió té com a escenari una sala d’estar (teatralitat).

Per aquest film, Browning va agafar com a referent les adaptacions que s’havien fet de la novel·la a Brodway. Després de la mort de l’actor Lon Chaney, per al qual Browning havia pensat el paper de vampir, un actor hongarès que havia tingut molt èxit en les diferents versions teatrals, va ser escollit per al paper principal. No era un altre que Bela Lugosi (1882-1956). Potser fou el seu marcat accent que en el moment d’estrenar el film, aquells jove Dràcula va causar una sensació terrorífica a tots els assistents, i amb el temps, ha acabat sent la icona del Dràcula clàssic (potser el vampir modern respon més al prototipus de Tom Cruise, Gary Oldman o Bratt Pitt). Bela Lugosi va tenir una trajectòria professional oposada a la del seu personatge i, després d’anys d’oblit que el van portar a viure amb gran dedicació a l’heroïna, el nefast i famós director Ed Wood el va recuperar per participar en alguns dels pitjors films de la història, com Plan 9 from Outer Space (1959).

Als setanta-tres anys Lugosi va morir d’un atac de cor i, com va deixar escrit al seu testament, va ser incinerat amb el vestit que tants èxits l’havia reportat.

XXIV. El Terror dels anys 30

Tot i que el cinema de terror va néixer pràcticament amb la primera pel·lícula (els primers espectadors de Arribada d’un tren van sortir corrent i espantats pensant que els envestiria), la consolidació del mateix com a gènere no va arribar fins la dècada de 1930.

La primera pel·lícula amb una intenció deliberadament terrorífica la trobem a l’obra de Wallace MacCutcheon sobre el mite de Frankestein, realitzada el 1902. Posteriorment, el cinema mut ens ha ofert algunes joies que segueixen sent un referent, en alguns casos un mite, per als directors d’aquest gènere. Obres com Der Golem (Paul Wegener, 1915); El geperut de Notre-Dame (Wallace Worsley, 1923) o El fantasma de l’òpera (Rupert Julian, 1925), encara avui, poden arribar a posar els pèls de punta a qualsevol espectador. Però el director més important d’aquesta etapa muda del cinema de terror fou sense cap dubte l’alemany F.W.Murnau, amb pel·lícules mítiques com Nosferatu, 1922; o Faust, 1926, molt característiques per una estètica expressionista que ja havia encetat Robert Wiene amb El gabinet del Dr. Caligari. L’any que va morir Murnau, el 1931, començarà el que ara anomenaríem actualment el “boom” del cinema de terror als Estats Units, i més concretament a Hollywood.

La majoria de productores cinematogràfiques apostaran per aquest cinema que, si bé no és apte per a tots els públics, si acabarà sent un gran atractiu per a la major part de la població adulta del moment. Films com The Mummy, Karl Freund (1932); Doctor Jekyll and Mister Hyde, Rouben Mamoulian (1932); King Kong, Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack (1933).o The Werewolf of London, Stuart Walker (1935); seran alguns exemples d’aquesta nova saga de monstres que tant agradarà al públic adolescent d’una americà que tot just es recuperava del gran crack del 29. Però entre tots aquests films en destacaran dos especialment, que posteriorment serien el referent de dos personatges que han passat a formar part de la iconografia terrorífica: Dràcula i Frankenstein.

James Whale va tenir l’encert d’escollir l’actor britànic Boris Karloff per al paper del monstre creat per Dr. Frankenstein a la novel·la homònima de Mary Shelly Frankenstein. L’èxit del film fou tal, que quatre anys més tard el director es plantegés la possibilitat de rodar una saga de la pel·lícula amb el mateix actor i que va obtenir un èxit considerable: La núvia de Frankenstein (1935). Pel que fa a Karloff, un any desprès va interpretar un nou personatge amb el que aconseguirà, així com a Frankestein), passar a ser una icona dins la història del cinema, com va ser el paper d’Imhotep a The Mummy, Karl Freund (1932).

Una història molt similar va passar amb l’altre mite del terror: el vampir de Pensilvanya. Mentre a Europa Murnau rodava la versió de la novel·la de Bram Stoker sota el títol de M. El vampir de Düsseldorf, als estudis californians de la Universal s’estaven fent les primeres escenes de Dràcula, dirigida per Tom Browing amb el suport de l’expert director i fotògraf Karl Freund i, amb la inigualable interpretació de l’actor-monstre per excel·lència, el transsilvà Béla Lugosi.