28 de març 2008

XIX. La Passió segons Scorsese



Al llarg d’aquesta Setmana Santa que hem passat, la major part de les cadenes de televisió privades i, gairebé totes les cadenes públiques, han programat algunes de les pel•lícules que s’han fet en motiu de la vida i passió de Jesús de Natzarè. Des del film homònim de F. Zefirelli, passant per superproduccions com Els 10 manaments, o fins i tot la mítica Ben-Hur en la que de forma suggerida, la figura de Jesús es presenta davant el l’actual president de l’associació americana del rifle com el salvador que li proporciona forces per a la rebel•lió. També hem pogut veure el mític film Rei de Reis amb una icona com Jeffrey Hunter en el paper protagonista, i com passar per a alt el darrer treball del director Mel Gibson qualificada com la pel•lícula més gore de les últimes dècades. Però si les obres citades anteriorment ens mostren la passió de Jesús segons les escriptures que defensen l’església catòlica, també han hagut treballs que s’han desmarcat d’aquesta tradició per incorporar una interpretació dels textos significativament diferent. La vida de Brian de Terry Jones i els desaparegut Monty Python ens proposen una versió divertida però a la vegada plena d’ironia vers la història sagrada; una lectura molt més propera a l’assaig fílmic però amb una brutal càrrega crítica és la obra del mestre Pier Paolo Passolini del 1964. Per últim, destacar el film de Martin Scorsese La última temptació de Crist del 1988 amb un esplèndid guió de Paul Schrader basat en la novel•la homònima de Nikos Kazantzakis. Aquesta darrera pel•lícula es desmarca de la majoria de les altres perquè el director fa una interpretació molt particular de la història de Jesús, en la que trobem alguns moment realment brillants. D’entrada se’ns presenta un Jesús adult, embogit perquè unes veus no el deixen viure tranquil a la seva humil fusteria on fabrica creus per als romans. Poc a poc, Jesús s’anirà convencent que les veus és de Déu que l’ha escollit com el seu enviat, el Messies. Tot i que la pel•lícula segueix la història del Nou Testament, evidencia moments que gairebé són inimaginables per a la gran majoria: Jesús en una festa jueva, ballant, cantant i bevent; el bateig de Jesús per un personatge vell i esparracat, gairebé embogit i rodejat de gent que avui estaria tancada sota pany i clau; la ira desaforada de Jesús al temple que s’ha convertit en un mercat, etc. El film culmina amb l’escena que dona nom a la pròpia pel•lícula: la temptació de Crist. Quan ja l’han crucificat, Lucífer encarnat en un àngel li diu que no ha de morir, que Déu només volia posar-lo a prova. Jesús accepta i baixa de la creu per iniciar una vida normal, amb dona i fills, fins que s’adona que l’àngel no es l’enviat de Déu i el seu destí és morir a la creu. És en aquest punt on es produeix un moment extraordinari dins el film: un Jesús ja envellit es troba un dia amb Saúl (Pau), antic comerciant, que predica sobre la figura del propi Jesús i com va morir a la creu per salvar-nos. Jesús li replica que allò no és cert, que ell és Jesús i que no va morir allà. La rèplica de Pau és incontestable, ja que li fa veure que tant és que hagi mort o no, que hagi existit o no, el més important és el missatge, tot i que aquest s’hagi anat perdent al llarg de més de dos mil anys per ser substituït per un missatge de repressió, subjugació i pànic del poble per part d’una ferotge església.