XLVI. Roma, città aperta

Considerat el gran iniciador d’una revolució estètica dins el món del cinema, Roma, città aperta (1945), de Roberto Rossellini, fou el primer gran film del neorealisme italià, que va aconseguir fer saltar pels aires els convencionalismes del cinema impulsat pel règim de Mussolini, també conegut com el ‘cinema de telèfons blancs’ que tan de moda estava a Itàlia a principis dels anys quaranta (concretament entre el 1937 i el 1941).

El guió del film de Rossellini sobre la resistència italiana va ser escrit durant els dies en què es feia la batalla clandestina contra la ocupació nazi. Fent us de la fórmula de film coral, molt propi dels directors soviètics com Eisenstein, explica la història d’un grup de compatriotes amagats a l’apartament d’un litògraf de nom Francesco (Francesco Grandjaquet). El líder del grup, Manfredi (Marcelo Pagliero), un comunista perseguit per la Gestapo, és capturat i executat per la policia alemanya. La dona de Francesco, Pina (Anna Magnani), i un simpàtic sacerdot, don Pietro (Aldo Fabrizi), també moriran quan intenten ajudar a fugir Manfredi. Però la solidaritat de la ciutat de Roma davant d’aquests casos, ens anticipa el que després serà la victòria contra els invasors.

L’escassetat de mitjans tècnics i econòmics van acabar sent una de les virtuts de la pel·lícula, filmada amb un estil documental. Ja que mostra personatges reals ubicats a llocs reals, el film de Rossellini va aportar aire fresc a la producció cinematogràfica occidental. La llibertat de moviments de la càmera i l’autenticitat dels personatges, així com una nova forma narrativa, són algunes de les moltes qualitats que van fer de Roma, città aperta l’autentica revelació al Festival de Cannes de 1946, on va aconseguir la Palma d’Or. Amb aquest èxit, el neorealisme no va trigar a convertir-se en el model estètic dels directors interessats en fer una radiografia exacta de la societat i el moment històric que es vivia.

Un dels detalls més sorprenents del film és el tractament que Rossellini fa dels diferents personatges del drama. Alguns dels herois d’aquesta pel·lícula quedaran per sempre a les retines i als cors de molts espectadors. Qui podria oblidar la imatge de Pina embarassada corrent sota el foc alemany? O l’amable sacerdot que és afusellat davant la presència d’un nen atemorit? Tot i que, Rossellini podria haver donat un caire més melodramàtic al film, la història té un contingut universal que fa que encara avui, segueixi funcionant de la mateixa manera que ho va fer a la postguerra.

Com a curiositat, després d’aquest paper, no és estrany que l’actriu Anna Magnani es convertís en una de les més valorades actrius italianes i europees.

XLV. Tener y no tener

Amb un guió escrit per dos guanyadors del Premi Nobel, Ernest Heminway i William Faulkner, basat en la novel·la homònima del primer, Tener y no tener (1944), fou improvisada en la seva major part pel director Howard Hawks i l’imcomparable repartiment amb què va comptar per al film. És aquesta una de les diverses pel·lícules que es varen fer desprès que Bogart triomfés amb Casablanca (1942), però és un film encara més romàntic i ens ofereix una història d’amor que ocupa un lloc central i amenaça amb desplaçar el tema de la Segona Guerra Mundial de la pantalla. Hawks, que va descobrir Lauren Bacall abans que Humphrey Bogart, es va sentir totalment traït quan les seves dues estrelles principals es varen casar, però també ell fou el creador dels dos personatges que els actors interpretarien a les seves vides reals.

L’acció transcorre a Martinica, colònia francesa sotmesa al règim de Vichy, a diferencia de la novel·la, on la trama es desenvolupa a Cuba. També en aquest cas, com a Casablanca, Bogart és un expatriat americà que lloga la seva embarcació per fer excursions, però que de sobte, es veurà envoltat en una sèrie d’activitats amb els francesos lliures que el portaran a lluitar per la causa dels aliats. L’electricitat real que es pot percebre entre Bogart i Bacall, que fa el seu debut en aquest film donant vida a la noia que entra de sobte a la vida de Bogart i se’n fa la mestressa de la mateixa, porta a un final descarat i optimista que deixa l’espectador amb una sensació molt més agradable de la que havia experimentat desprès del final melancòlic de la pel·lícula de Michael Curtiz. A diferencia de Ilsa i Rick, que renuncien al seu amor pel bé de la resta de personatges que els envolten, Harrry i Slim, en aquest cas, se salven d’un aïllament romàntic i aconsegueixen mantenir-se junts amb el ferm propòsit de treballar plegats per poder guanyar la Guerra. Hawks tenia clar que no volia el paper d’una dona que tingués com a missió el poder donar al seu home-heroi una llar feliç, i per això, el personatge de Bacall (Slim), és tan o més intrèpida i agosarada que el propi Bogart (Harry): no és només la dona de l’heroi si no una col·laboradora més en el propòsit d’aquest.

Hawks va omplir les escenes de la pel·lícula amb converses divertides i suggestives: (‘Saps xiular?’), el company de Bogart, Walter Brennan, és preguntat si ‘Alguna vegada t’ha picat una abella morta?’ I com aquestes tot un seguit de situacions amb un tarannà burlesc que donen al film de Hawks un caràcter allunyat de la serietat del precedent de Curtiz, com l’escena en què Bacall està cantant amb una veu molt ronca (possiblement és la veu de Andy Williams), mentre Bogart gruny a diversos funcionaris feixistes de presència ridícula amb una veu de set ciències demòcrata que no està disposat a suportar cap estupidesa totalitària.