X. El primer cinema d’animació: Gertie i l’apòstol

Com ja varem esmentar al primer capítol de Una història del cinema, l’home havia buscat per diferents vies aconseguir el moviment de la imatge. Tant les ombres xineses com el zoòtrop es poden considerar com les primeres animacions de la història, tot i que, en el cas que ens ocupa, acotarem la definició d’animació dins el propi cinema.

El món de l’animació cinematogràfica en l’actualitat és un dels gèneres que està aportant una revolució important dins del cinema com de la seva indústria. Actualment els resultats de les produccions americanes (però també algunes europees i africanes), aconsegueixen un versemblança respecte la realitat que de vegades confon el propi espectador, que no aconsegueix diferenciar entre elements real i virtuals. Però en un primer moment, els pioners de l’animació van haver de crear els seus treballs utilitzant el principi bàsic del cinema: el fotograma. Els pioners de l’animació aconseguien el moviment de les imatges dibuixant cadascun dels fotogrames de la pel·lícula.

Els primers dibuixos animats

Tot i que el gran productor Walt Disney va difondre constantment que ell va ser el creador del cartoons amb la pel·lícula Blancaneus i els set nans (1937), és fàcil posar en evidencia aquesta afirmació.

Va ser el dibuixant de còmics nord-americà Windsor McCay el primer en experimentar la tècnica del key frame. Consistia en fotografiar cadascun dels dibuixos i desprès muntar-los en un rotllo de pel·lícula. McCay fa els seus primers treballs cap a l’any 1911, utilitzant aquestes mini pel·lícules com a presentació a les seves xerrades relacionades amb el món del còmic i la caricatura a la premsa. Little Nemo in Slumberland i How the mosquito operates van ser les primeres mostres d’una nova tècnica cinematogràfica, que impactava de manera extraordinària en els espectadors. Però aquests dos treballs no passes de l’anècdota, i no serà fins el 1914 que McCay crearà un personatge amb personalitat pròpia: Gertie the Dinosaure.

El film s’inicia amb una petita aposta que el propi McCay fa a un grup d’amics. Assegura que pot dibuixar un dinosaure en un full i fer que aquest obeeixi les seves ordres. En el moment en que McCay ha dibuixat el personatge, només veiem la zona dibuixada, i és en aquest instant que la dinosaure cobra vida pròpia. Es tracta d’una història senzilla que va tenir una influència extraordinària en el món de l’animació de les següents tres dècades, convertint-se en referència per a qualsevol il·lustrador., com per exemple el propi Walt Disney.

Gertie però tenia una durada molt curta i, no va ser fins l’any 1917 que l’argentí Quirino Cristiani dirigirà el primer llarg mut d’animació, titulat El Apòstol. La pel·lícula era una sàtira política dirigida al president argentí del moment, Hipólito Yrigoyen. Tot i que se saben aquestes dades, no s’ha conservat cap còpia del film degut a un incendi el 1926, tot i que si s’han trobat alguns dibuixos originals.
Com a curiositat destacar que per als 60 minuts que dura la pel·lícula es varen fer més de 58.000 dibuixos a mà.

IX. Cinema a Catalunya (II): Fructuós Gelabert i Badiella

Nascut el gener de 1874 a la vil·la de Sants de Barcelona, la seva infància va transcórrer entre el taller d’ebenisteria del seu pare i les seves primeres experiències amb la llanterna màgica i el zootrop. Gran aficionat al dibuix, la mecànica, i sobretot, a la fotografia, Fructuós va assistir a Barcelona a la primera projecció del kinetoscopi d’Edison i del cinematògraf dels germans Lumière. És en aquest moment, als 20 anys, que decideix dedicar la seva vida al món del cinema.

Va treballar durant alguns anys a la botiga fotogràfica dels germans Napoleón, que varen ser un dels primers impulsors de la indústria cinematogràfica catalana. Però ja l’any 1897, Gelabert roda la que es pot considerar “primera pel·lícula del cinema català” amb una càmera que s’havia fabricat ell mateix: Riña en un café. Fins aquesta filmació, tot el que s’havia enregistrat a Catalunya eren imatges documentals, com la sortida de missa, el port de Barcelona o l’arribada d’un tren provinent de Terol.

Però no és només pel fet de rodar el primer film català que Gelabert és considerat el pioner del cinema a Catalunya (i gairebé a Espanya), sinó que al llarg de la seva vida, a més de director i actor, va investigar en el camp del cinema i de l’animació, tot i que en algun cas, el seu avenç no passarà de la teoria. Un exemple és la obsessió que Fructuós tenia en crear un aparell per poder rodar i projectar imatges en tres dimensions. Realment el projecte hagués revolucionat el cinema d’una manera impensable fins als nostres dies ( tot just ara es comencen a projectar les primeres pel·lícules tridimensionals). Però com dèiem, els invents de Gelabert no varen passar dels prototips que creava al seu taller. El que si va aconseguir va ser un aparell cinematogràfic casolà, el Cine-Gar. Aquest petit aparell tenia un mínim cost i agrupava quatre fotogrames en l’espai que inicialment ocupava un. La seva comercialització però, no va ser tant afortunada.

Aprofitant unes festes del barri de Sants, Gelabert va instal·lar una gran carpa on va presentar les pel·lícules que havia fet fins al moment, les quals tenien com a escenari el propi barri. Així doncs, trobem al barri de Sants de Barcelona la primera estrena cinematogràfica de la història del cinema a Catalunya, el que no podem confirmar és si ja varen utilitzar estora vermella.

Durant molts anys Fructuós Gelabert seguirà dedicant-se a la industria del cinema des de molts àmbits; com a director rodarà altres pel·lícules pròpies i per encàrrec. Destaquem dues adaptacions teatrals com Terra Baixa de Guimerà i La Dolores de Feliu i Codina, així com una superproducció argumental: Nocturno de Chopin amb Margarita Xirgu com actriu principal.

L’any 1914 es construeix a Sants el primer estudi de cine a Barcelona. La Boreal serà coneguda entre els ciutadans com “la casa de cristral”, ja que tenia amplis finestrals. En aquests estudis només es rodaran dues pel·lícules, El Doctor Rojo i El sino manda. A partir d’aquí Fructuós Gelabert només rodarà algun documental per guanyar-se la vida, fins que el 1928 tornarà a fer La puntaire, que serà un rotund fracàs, ja que el cinema sonor s’havia imposat completament al mut. És en aquest moment que Gelabert, amb 54 anys, es tanca al seu taller i no torna a filmar fins que, tres anys abans de morir, reunieix alguns amics i familiar i torna a rodar Riña en un café, convertint-se en la seva primera i darrera obra. Mor a Barcelona el febrer de 1955.