La història del cinema es pot dividir en quatre grans blocs que la defineixen. Aquests vénen donats per aspectes tècnics que han suposat avenços molt importants per a cadascun d’aquests períodes. L’any 1895 amb la invenció del cinematògraf dels Lumière; el 1927 amb l’estrena del film The Jazz Singer; l’arribada del color amb Blancaneus de Walt Disney i, ja més recentment, la nova era digital en la que ens trobem actualment immersos.
The jazz Singer (El cantant de jazz) del director Alan Crosland i interpretada pel famós cantant de l’època Al Johnson s’ha convertit en un referent de la nostra història. Es tracta d’una mena de vodevil amb tints dramàtics que incorporava petits moments musicals al llarg de la trama. Van ser precisament en aquests petits fragments, on el protagonista interpretava peces jazzístiques, on trobem un nou element cinematogràfic que revolucionarà la història posterior: el so.
Des dels primers cinemes el so sempre va ser un element que acompanyava la projecció dels films, però normalment era música en directe interpretada per un pianista o per músics que es trobaven a la sala. Més tard es varen fer intents de sincronitzar una gravació sonora en vinil amb la projecció, però normalment acabaven sorgint problemes en la sincronia i que provocava enuig als assistents. Finalment, el 1927, amb l’estrena del film d’Al Johnson es va emprar una nova tècnica que incorporava una banda magnètica de so al costat dels fotogrames de la pel·lícula.
Va ser un punt d’inflexió no només per a la industria, si no que també suposa el canvi cap a un nou tipus de diversió per al públic: en aquest punt el cinema aconsegueix ser el principal element d’entreteniment per a les grans masses.
Però la revolució que suposa l’estrena d’aquesta pel·lícula no es reserva als aspectes tècnics de la mateixa. Tot i tractar-se d’un film amb un argument que pot semblar senzill, el fill que marxa de casa perquè el pare no vol que sigui artista, si que té connotacions que reorientaran alguns aspectes de la societat americana de l’època. El protagonista, Jackie, és fill d’un rabí jueu que vol triomfar amb la música jazz i per fer-ho ha de pintar-se de negre. Aquest dos elements són fonamentals, ja que mostren la transformació jueva en la societat americana així com l’assimilació racial lligada a una conversió religiosa cap a un dogma espiritual menys estricte (el jazz deriva dels cants religiosos dels negres que collien cotó a les plantacions de New Orleans).
Anys més tard a l’estrena del Cantant de Jazz es va estrenar als USA un film que també ha passat a la història del cinema per una mítica escena: Gene Kelly amb un paraigües a la mà interpreta una de les cançons que gairebé qualsevol persona occidental podria tararejar, la lletra de la qual comença “I’m singing in the rain”. Efectivament, Cantant sota la pluja (Stanley Donen, 1952) es tracta d’un film musical que ens mostra d’una manera excel·lent tot el que va suposar per a la industria (directors, tècnics, materials, i sobretot, actors), la incorporació del sonor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada