XL. La història que es repeteix

Ara fa més de setanta anys que els Estats Units van patir una important crisi que en aquests dies d’incertesa econòmica, ningú vol recordar. Amb el crack del 1929 Nord Amèrica va patir el que es coneix com la Gran Depressió. Però varen ser molt poques les produccions cinematogràfiques al llarg dels anys trenta que varen intentar abordar el sofriment i trastorns que va provocar la crisi. Hollywood va deixar que el teatre, les novel·les i la fotografia s’encarreguessin de documentar el desastre nacional. La novel·la de John Steinberg The grapes of wrath (Las uvas de la ira, 1939), es basava en un estudi de les circumstàncies del país i seguia el viatge de famílies d’agricultors d’Oklahoma que havien d’emigrar cap a Califòrnia, on esperaven trobar feina temporal en la recollida de cultius fruitals.

Tot i les objeccions dels financers conservadors que controlaven l’estudi, Darryl F. Zanuck va comprar els drets del llibre per a la 20th Century Fox. Sabia que John Ford era l’home més apropiat per dirigir el film, amb una demostrada sensibilitat pel poble nord-americà i la seva història. Ford també va saber expressar el costat més esgarrifós de la situació de la família protagonista, els Joad, que no era la seva pobresa extrema, si no més aviat, el trauma psicològic de veure’s arrencats de la seva casa i llençats a la una carretera sense arrels. En una de les escenes més memorables de la pel·lícula, Ma Joad crema tot allò que no pot endur-se de la seva granja.

Ford també va estar inspirat a l’hora d’escollir el càmera per la film. Gregg Toland va captar d’una forma brillant l’aspecte documental de les fotografies de la tragèdia d’Oklahoma que havien fet fotògrafs com Dorothea Lange per encàrrec del govern. Ho poden corroborar en una seqüència del film a la que veiem els Joad entrant en un campament d’ocupants il·legals i on la càmera fa especial atenció a les cares ensopides dels que hi viuen, així com en les pròpies barraques on estan allotjats.

Tot i que The grapes of wrath no evita mostrar-nos la situació desesperada en la que es troben els protagonistes, hi ha un important canvi respecte a la novel·la: en el llibre, els Joad troben primer un campament administrat pel govern on trobaran unes condicions més acceptables, mentre que a la pel·lícula de Ford, el campament del govern no el troben fins molt més tard, fet que provocarà que el seu viatge sigui una línia ascendent cap a la desesperació que acabarà amb les paraules finals de Ma Joad: “Som el poble... Existirem sempre”.

Esperem que en aquests temps de crisi, un film com el de Ford pugui servir-nos per no tirar la tovallola i pensar que la història sempre es repeteix, per a aquells que poden explicar-la.

20è Festival de Cinema de Girona

XXXIX. Adéu al nou home

Juntament amb Marlon Brando i James Dean, Paul Newman va ser un dels tres rostres que va causar autèntic impacte al Hollywood dels anys 50. Eren cares joves amb signes de debilitat i infantesa. Molts van atribuir aquesta bella tristor a una generació mancada d’il·lusions i projectes que, tot i els seus coneixements, les rebutjaven.

Precisament la mort prematura de Dean va propiciar que Newman interpretés el paper del boxejador Rocky Graciano a El estigma del arroyo, Robert Wise (1956), film que el llançarà a l’star system de Hollywood gràcies a la seva presència, marcada per una impactant mirada d’ulls blaus. Dos anys desprès, la seva interpretació i bellesa no van servir-li per seduir a Elisabeth Taylor a La gata sobre el tejado de zinc, Richard Brooks, excel·lent adaptació de la obra teatral de Tenesse Williams que, com a curiositat en la traducció del títol a Espanya, va perdre l’adjectiu (la traducció correcta de l’original hauria d’haver estat La gata sobre el tejado de zinc caliente).

La filmografia de Paul Newman a partir d’aquest moment es va anar engrandint amb gairebé una pel·lícula anual fins el 1989 on, degut a la seva edat i les seves aficions, com l’automobilisme, el van anar allunyant de les grans pantalles.

El 1969, el mateix any en que es diu que l’home va arribar a la lluna, Newman també va assolir un dels cims més alts de la seva carrera interpretant a Dos hombres y un destino el paper de Butch Cassidy. L’altre membre de la parella, Sundance Kid, va ser encarnat pel seu amic Robert Redford. El film va aconseguir fins a quatre Oscars, tot i que no van rebre cap nominació vers als protagonistes. El que sí van aconseguir per mitjà d’aquesta història varen ser dues coses: la popularització dels dos personatges històrics, que han passat a ser autèntiques llegendes del western i, per altra banda, una bona amistat entre els actors i el director George Roy Hill, que els portarà anys més tard a tornar a treballar junts a El golpe (1976).

A partir d’aquest moment Newman treballarà com a actor i director en gran quantitat de films, tocant tots els gèneres i amb resultats molt variables: des de magnífiques interpretacions a films com Ausencia de malícia, Sydney Pollack (1981), que li valdrà estar nominat als premis de Hollywood, a d’altres papers menys rellevants de films gairebé oblidats.

Tot i aquests daltabaixos dins la carrera interpretativa de l’actor nascut a Ohio el 1925, Newman va aconseguir quelcom que semblava impossible. El 1985 l’acadèmia nord-americana li va concedir l’Oscar Honorífic a la seva carrera com a actor (ja comptava amb 70 anys), però just un any més tard, els membres de la mateixa acadèmia s’havien de rendir davant l’actor pel seu treball a El color del dinero, Martin Scorsese (1986). Curiosament en aquesta última pel·lícula, Newman interpreta el mateix personatge al que va donar vida dècades abans a El buscavidas, Robert Rossen (1961): a Eddie Llampec Felson, un imbatible jugador de billar.

Com molts titulars de diaris i televisions han dit aquesta setmana: “Adéu a la mirada més blava del cinema”.