XL. La història que es repeteix

Ara fa més de setanta anys que els Estats Units van patir una important crisi que en aquests dies d’incertesa econòmica, ningú vol recordar. Amb el crack del 1929 Nord Amèrica va patir el que es coneix com la Gran Depressió. Però varen ser molt poques les produccions cinematogràfiques al llarg dels anys trenta que varen intentar abordar el sofriment i trastorns que va provocar la crisi. Hollywood va deixar que el teatre, les novel·les i la fotografia s’encarreguessin de documentar el desastre nacional. La novel·la de John Steinberg The grapes of wrath (Las uvas de la ira, 1939), es basava en un estudi de les circumstàncies del país i seguia el viatge de famílies d’agricultors d’Oklahoma que havien d’emigrar cap a Califòrnia, on esperaven trobar feina temporal en la recollida de cultius fruitals.

Tot i les objeccions dels financers conservadors que controlaven l’estudi, Darryl F. Zanuck va comprar els drets del llibre per a la 20th Century Fox. Sabia que John Ford era l’home més apropiat per dirigir el film, amb una demostrada sensibilitat pel poble nord-americà i la seva història. Ford també va saber expressar el costat més esgarrifós de la situació de la família protagonista, els Joad, que no era la seva pobresa extrema, si no més aviat, el trauma psicològic de veure’s arrencats de la seva casa i llençats a la una carretera sense arrels. En una de les escenes més memorables de la pel·lícula, Ma Joad crema tot allò que no pot endur-se de la seva granja.

Ford també va estar inspirat a l’hora d’escollir el càmera per la film. Gregg Toland va captar d’una forma brillant l’aspecte documental de les fotografies de la tragèdia d’Oklahoma que havien fet fotògrafs com Dorothea Lange per encàrrec del govern. Ho poden corroborar en una seqüència del film a la que veiem els Joad entrant en un campament d’ocupants il·legals i on la càmera fa especial atenció a les cares ensopides dels que hi viuen, així com en les pròpies barraques on estan allotjats.

Tot i que The grapes of wrath no evita mostrar-nos la situació desesperada en la que es troben els protagonistes, hi ha un important canvi respecte a la novel·la: en el llibre, els Joad troben primer un campament administrat pel govern on trobaran unes condicions més acceptables, mentre que a la pel·lícula de Ford, el campament del govern no el troben fins molt més tard, fet que provocarà que el seu viatge sigui una línia ascendent cap a la desesperació que acabarà amb les paraules finals de Ma Joad: “Som el poble... Existirem sempre”.

Esperem que en aquests temps de crisi, un film com el de Ford pugui servir-nos per no tirar la tovallola i pensar que la història sempre es repeteix, per a aquells que poden explicar-la.