Juntament amb Marlon Brando i James Dean, Paul Newman va ser un dels tres rostres que va causar autèntic impacte al Hollywood dels anys 50. Eren cares joves amb signes de debilitat i infantesa. Molts van atribuir aquesta bella tristor a una generació mancada d’il·lusions i projectes que, tot i els seus coneixements, les rebutjaven.
Precisament la mort prematura de Dean va propiciar que Newman interpretés el paper del boxejador Rocky Graciano a El estigma del arroyo, Robert Wise (1956), film que el llançarà a l’star system de Hollywood gràcies a la seva presència, marcada per una impactant mirada d’ulls blaus. Dos anys desprès, la seva interpretació i bellesa no van servir-li per seduir a Elisabeth Taylor a La gata sobre el tejado de zinc, Richard Brooks, excel·lent adaptació de la obra teatral de Tenesse Williams que, com a curiositat en la traducció del títol a Espanya, va perdre l’adjectiu (la traducció correcta de l’original hauria d’haver estat La gata sobre el tejado de zinc caliente).
La filmografia de Paul Newman a partir d’aquest moment es va anar engrandint amb gairebé una pel·lícula anual fins el 1989 on, degut a la seva edat i les seves aficions, com l’automobilisme, el van anar allunyant de les grans pantalles.
El 1969, el mateix any en que es diu que l’home va arribar a la lluna, Newman també va assolir un dels cims més alts de la seva carrera interpretant a Dos hombres y un destino el paper de Butch Cassidy. L’altre membre de la parella, Sundance Kid, va ser encarnat pel seu amic Robert Redford. El film va aconseguir fins a quatre Oscars, tot i que no van rebre cap nominació vers als protagonistes. El que sí van aconseguir per mitjà d’aquesta història varen ser dues coses: la popularització dels dos personatges històrics, que han passat a ser autèntiques llegendes del western i, per altra banda, una bona amistat entre els actors i el director George Roy Hill, que els portarà anys més tard a tornar a treballar junts a El golpe (1976).
A partir d’aquest moment Newman treballarà com a actor i director en gran quantitat de films, tocant tots els gèneres i amb resultats molt variables: des de magnífiques interpretacions a films com Ausencia de malícia, Sydney Pollack (1981), que li valdrà estar nominat als premis de Hollywood, a d’altres papers menys rellevants de films gairebé oblidats.
Tot i aquests daltabaixos dins la carrera interpretativa de l’actor nascut a Ohio el 1925, Newman va aconseguir quelcom que semblava impossible. El 1985 l’acadèmia nord-americana li va concedir l’Oscar Honorífic a la seva carrera com a actor (ja comptava amb 70 anys), però just un any més tard, els membres de la mateixa acadèmia s’havien de rendir davant l’actor pel seu treball a El color del dinero, Martin Scorsese (1986). Curiosament en aquesta última pel·lícula, Newman interpreta el mateix personatge al que va donar vida dècades abans a El buscavidas, Robert Rossen (1961): a Eddie Llampec Felson, un imbatible jugador de billar.
Com molts titulars de diaris i televisions han dit aquesta setmana: “Adéu a la mirada més blava del cinema”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada