XLVI. Roma, città aperta

Considerat el gran iniciador d’una revolució estètica dins el món del cinema, Roma, città aperta (1945), de Roberto Rossellini, fou el primer gran film del neorealisme italià, que va aconseguir fer saltar pels aires els convencionalismes del cinema impulsat pel règim de Mussolini, també conegut com el ‘cinema de telèfons blancs’ que tan de moda estava a Itàlia a principis dels anys quaranta (concretament entre el 1937 i el 1941).

El guió del film de Rossellini sobre la resistència italiana va ser escrit durant els dies en què es feia la batalla clandestina contra la ocupació nazi. Fent us de la fórmula de film coral, molt propi dels directors soviètics com Eisenstein, explica la història d’un grup de compatriotes amagats a l’apartament d’un litògraf de nom Francesco (Francesco Grandjaquet). El líder del grup, Manfredi (Marcelo Pagliero), un comunista perseguit per la Gestapo, és capturat i executat per la policia alemanya. La dona de Francesco, Pina (Anna Magnani), i un simpàtic sacerdot, don Pietro (Aldo Fabrizi), també moriran quan intenten ajudar a fugir Manfredi. Però la solidaritat de la ciutat de Roma davant d’aquests casos, ens anticipa el que després serà la victòria contra els invasors.

L’escassetat de mitjans tècnics i econòmics van acabar sent una de les virtuts de la pel·lícula, filmada amb un estil documental. Ja que mostra personatges reals ubicats a llocs reals, el film de Rossellini va aportar aire fresc a la producció cinematogràfica occidental. La llibertat de moviments de la càmera i l’autenticitat dels personatges, així com una nova forma narrativa, són algunes de les moltes qualitats que van fer de Roma, città aperta l’autentica revelació al Festival de Cannes de 1946, on va aconseguir la Palma d’Or. Amb aquest èxit, el neorealisme no va trigar a convertir-se en el model estètic dels directors interessats en fer una radiografia exacta de la societat i el moment històric que es vivia.

Un dels detalls més sorprenents del film és el tractament que Rossellini fa dels diferents personatges del drama. Alguns dels herois d’aquesta pel·lícula quedaran per sempre a les retines i als cors de molts espectadors. Qui podria oblidar la imatge de Pina embarassada corrent sota el foc alemany? O l’amable sacerdot que és afusellat davant la presència d’un nen atemorit? Tot i que, Rossellini podria haver donat un caire més melodramàtic al film, la història té un contingut universal que fa que encara avui, segueixi funcionant de la mateixa manera que ho va fer a la postguerra.

Com a curiositat, després d’aquest paper, no és estrany que l’actriu Anna Magnani es convertís en una de les més valorades actrius italianes i europees.