XLV. Tener y no tener

Amb un guió escrit per dos guanyadors del Premi Nobel, Ernest Heminway i William Faulkner, basat en la novel·la homònima del primer, Tener y no tener (1944), fou improvisada en la seva major part pel director Howard Hawks i l’imcomparable repartiment amb què va comptar per al film. És aquesta una de les diverses pel·lícules que es varen fer desprès que Bogart triomfés amb Casablanca (1942), però és un film encara més romàntic i ens ofereix una història d’amor que ocupa un lloc central i amenaça amb desplaçar el tema de la Segona Guerra Mundial de la pantalla. Hawks, que va descobrir Lauren Bacall abans que Humphrey Bogart, es va sentir totalment traït quan les seves dues estrelles principals es varen casar, però també ell fou el creador dels dos personatges que els actors interpretarien a les seves vides reals.

L’acció transcorre a Martinica, colònia francesa sotmesa al règim de Vichy, a diferencia de la novel·la, on la trama es desenvolupa a Cuba. També en aquest cas, com a Casablanca, Bogart és un expatriat americà que lloga la seva embarcació per fer excursions, però que de sobte, es veurà envoltat en una sèrie d’activitats amb els francesos lliures que el portaran a lluitar per la causa dels aliats. L’electricitat real que es pot percebre entre Bogart i Bacall, que fa el seu debut en aquest film donant vida a la noia que entra de sobte a la vida de Bogart i se’n fa la mestressa de la mateixa, porta a un final descarat i optimista que deixa l’espectador amb una sensació molt més agradable de la que havia experimentat desprès del final melancòlic de la pel·lícula de Michael Curtiz. A diferencia de Ilsa i Rick, que renuncien al seu amor pel bé de la resta de personatges que els envolten, Harrry i Slim, en aquest cas, se salven d’un aïllament romàntic i aconsegueixen mantenir-se junts amb el ferm propòsit de treballar plegats per poder guanyar la Guerra. Hawks tenia clar que no volia el paper d’una dona que tingués com a missió el poder donar al seu home-heroi una llar feliç, i per això, el personatge de Bacall (Slim), és tan o més intrèpida i agosarada que el propi Bogart (Harry): no és només la dona de l’heroi si no una col·laboradora més en el propòsit d’aquest.

Hawks va omplir les escenes de la pel·lícula amb converses divertides i suggestives: (‘Saps xiular?’), el company de Bogart, Walter Brennan, és preguntat si ‘Alguna vegada t’ha picat una abella morta?’ I com aquestes tot un seguit de situacions amb un tarannà burlesc que donen al film de Hawks un caràcter allunyat de la serietat del precedent de Curtiz, com l’escena en què Bacall està cantant amb una veu molt ronca (possiblement és la veu de Andy Williams), mentre Bogart gruny a diversos funcionaris feixistes de presència ridícula amb una veu de set ciències demòcrata que no està disposat a suportar cap estupidesa totalitària.