VIII. Els inicis del cinema català

El mes de desembre de 1896 va tenir lloc la primera projecció cinematogràfica a Catalunya, concretament a Barcelona. El lloc escollit va ser la casa dels fotògrafs coneguts com Napoleón, ubicada al cor de la ciutat comtal: Les Rambles. Val a dir, que la primera projecció de l’invent dels germans Lumière s’havia fet a Madrid alguns mesos abans. Posteriorment a aquesta projecció, altres dels “inventors” dels cinema varen poder presentar en societat els seus nous invents, davant d’un públic encuriosit i habitualment afeccionat a la fotografia. El cinema a Catalunya però, va començar amb un interès merament científic i d’espectacle curiós.

No serà fins anys més tard que la família Belio, d’origen aragonès, obrirà una primera botiga amb la intenció d’explotar comercialment el nou invent vingut de l’estranger. La mala sort de la família Belio els va portar a obrir una segona botiga, ja que la primera es va incendiar degut a la facilitat en la combustió del material fílmic, i aquesta la van ubicar a La Rambla (1904). Anys més tard, concretament el 1908, varen obrir una altra al Passeig de Gràcia, essent d’aquesta manera una de les empreses més de cine importants del moment.

L’èxit dels cinematògrafs a Barcelona va fer que poc a poc proliferessin sales de projecció amb diferents comerciants, com és el cas dels propis fotògrafs Napoleón, o del també fotògraf Josep Ubach. Tot i així, la majoria d’aquests empresaris consideraven el cinema com una atracció de fira més, i per això personatges com Baltasar Abadal van dedicar-se a voltar per tot el territori acompanyant els espectacles de circ i de fira.

Els primers programes d’aquests cinemes consistien en noticiaris, documentals, elements de fantasia o escenes còmiques. Eren productes locals que agradaven a totes les classes socials, però especialment a les classes més populars, ja que podien accedir-hi pagant un baix preu (en aquells moments un dels espectacles més importants era la òpera, només accessible a la burgesia benestant).

Durant aquests primers anys la industria del cinema va viure en una mena d’anarquia, ja que ningú regulava les produccions ni l’exhibició de les mateixes, i els empresaris feien i desfeien al seu parer i conveniència, fet que va provocar enfrontaments entre treballadors i empresaris, i entre aquests i l’administració. Per això, i degut al creixement vertiginós de la indústria i els conseqüents problemes, es funda el Sindicat de Cinematografistes de Catalunya.

A partir de 1908, el cinema a Catalunya deixa de ser un entreteniment per a analfabets, i passa a ser un important espectacle de masses, degut en gran part, a l’estrena de bones pel·lícules així com la millora del confort a les sales. La majoria de la classe política, religiosa i intel·lectual va menysprear, ignorar i témer aquest nou espectacle que congregava tanta gent, pensant que podria ser una eina que pogués despertar alguna consciència social incòmode per a ells.

Les primeres filmacions a Catalunya arribaran de la mà dels pioners reconeguts a nivell de tot l’Estat: el català Fructuós Gelabert i l’aragonès Segundo de Chomón.

VII. The birth of a Nation

Una de les pel•lícules més lloades però també més odiades del director nord-americà David W. Griffith fou El naixement d’una nació (1915). Dins la història del cinema és un film molt important tant per les reaccions positives com negatives que va provocar i que encara provoca. De fet, no només té un valor rellevant en quant al cinema, sinó que també, ho té com a document històric d’una època fosca per als Estats Units. Sabem que Griffith va agafar com a referent el llibre, explícitament racista, de Thomas Dixon The Clansman: An historical Romance of the Ku Klux Klan. Per aquest motiu els crítics i historiadors s’han preguntat una i altra vegada fins a quin punt el director fou còmplice de propagar un missatge tant nefast que en l’actualitat està prenent una importància destacada en les nostres vides quotidianes. Tot i així, el que mai s’ha discutit són els mèrits tècnics i artístics de la pel•lícula. En aquest sentit, Griffith sempre va estar molt més interessat en aquests últims aspectes per sobre del missatge que donava, assentant així les bases del Hollywood modern. El naixement d’una nació va ser el primer relat històric, que va demostrar, que fins i tot en el cinema mut, el públic estava disposat a romandre assegut més de tres hores per veure un bon drama. Gràcies a innumerables innovacions artístiques, Griffith va crear un llenguatge cinematogràfic modern, i si bé alguns elements del film poden semblar per a nosaltres antiquats, totes les pel•lícules posteriors tenen un deute amb ella, ja sigui per la forma o per la planificació. Griffith va introduir l’ús de primers plans dramàtics, preses de persecucions i d’altres moviments de càmera molt expressius. Igualment la innovació seqüencial va ser molt innovadora gràcies a un excel•lent muntatge. Fins i tot, el director va crear la primera banda sonora instrumental, que en aquells moments es reproduïa en un magnetòfon. La primera meitat del film es centra en l’època abans de la Guerra de Successió i ens explica la introducció de l’esclavitud als Estats Units. Dues famílies són el fil conductor de la narració, que juntament amb els seus esclaus, passaran a representar els dos bàndols que posteriorment s’enfrontaran a la Guerra: d’una banda els esclaus i abolicionistes, i de l’altra els blancs americans representats en el seu extrem pel Ku Klux Lan. Al film, els primers són els responsables de provocar la terrible Guerra. La segona part del film és la pitjor en quant al tema del racisme. Es desenvolupa durant la reconstrucció del país i amb la creixent importància que adquireix el Ku Klux Klan, als membres del qual es tracten com autèntic herois a la pel•lícula. Paral•lelament trobem una història d’amor a la trama, però que no deixa de ser un element introduït per Griffith de manera molt forçada. No hi ha dubte que El naixement d’una nació és una potent eina de propaganda, tot i que el missatge ens pot arribar a remoure l’estómac. Ja a l’època va provocar reaccions de diversa consideració, com per exemple de l’Associació Nacional pels Drets de les Persones de Color (NAACP), que van provocar importants disturbis i va obligar a Griffith, algun temps després, a respondre les crítiques amb la seva obra més ambiciosa: Intolerància (1916).

VI. Els Nickel Odeons als Estats Units

L’èxit del film de Edwing S. Porter va provocar que moltes sales de vaudeville comencessin a projectar petites peces fílmiques durant els descansos dels balls i representacions teatrals. Aquest nou públic cinèfil va fer que alguns petits teatres (els de l’època solien tenir façana industrial i capacitat per no més de 200 espectadors), es dediquessin exclusivament a la projecció de pel·lícules. L’entrada costava a l’espectador 5 cèntims de dòlar (conegut popularment com a nickel), i d’aquí que les sales teatrals (també dites odeons), es popularitzessin amb el nom de Nickel Odeon.

Les sessions als Nickel Odeons consistien en sis o set curts d’uns 10 minuts de durada i de temàtica diversa: persecucions, documental, comèdia, aventures, melodrama, etc. Degut a la gran demanda per part del públic van ser molts els Nickel Odeons que s’inauguraran als Estats Units a partir de l’any 1905. Segons dades oficials, l’any 1908 més de déu milions de nord-americans havien assistit alguna vegada a una sessió cinematogràfica. El cinema es va convertir en un divertiment familiar per a tot tipus de públic, especialment per aquells de les classes socials més baixes, ja que tot i no saber llegir, a través de la pantalla podien gaudir de les històries que explicaven els llibres.

Però aquesta popularitat i socialització de l’invent de les imatges en moviment va fer reaccionar ràpidament als òrgans reguladors de la moral al Estats Units (els quals segueixen vigents i amb més força que mai en l’actualitat). D’aquesta manera, creuades de moralistes, policies i polítics establiren comitès locals de censura. La incipient indústria fílmica que a partir de 1909 afectarà a gairebé tot el país va provocar la creació del primer comitè a nivell nacional el National Board of Censorship, que a partir del 1916 es voldrà conèixer com a Comitè Nacional de Revisió. La força d’aquests comitès va fer que els directors adeqüessin els seus films a les normes morals dictades per aquells, ja que si no s’exposaven a una important mutilació de les seves creacions.

Un dels personatges més importants de l’època dels Nickel Odeons fou el director David W. Griffith, el qual va revolucionar el cinema tant a nivell tècnic i creatiu, com pel que fa a la mateixa indústria. Entre 1908 i 1913 va fer més de 400 pel·lícules curtes, tractant tots i cadascun dels gèneres apareguts en aquell moment. Griffith passarà a la història dins el cinema americà i, per extensió, dins el cinema mundial, amb la realització d’una de les primeres pel·lícules de gran durada: The Birth of a Nation (El naixement d’una nació), l’any 1915.

V. Atracament al tren dels diners

Ja havíem vist la situació que es vivia a Europa respecte del cinema, i mentrestant, als Estats Units, la indústria cinematogràfica anava adquirint cada cop més importància a tot el país. Aquest fet ho demostra la guerra de patents entre 1897 i 1906, que va finalitzar amb el reconeixement d’Edison com l’inventor del cinematògraf. Tot i així, durant aquest període, Edison havia importat il•legalment pel•lícules europees per projectar-les als primers cinemes de la història (inicialment es tractaven de petites barraques). Aquesta apropiació d’Edison farà reaccionar a alguns creadors francesos, com en el cas de G. Méliès, que instal•larà una sucursal a Nova York per tal de vendre els seus films.

Davant la impossibilitat de comerciar amb pel•lícules europees Edison optarà pel plagi. És en aquest punt on començarà a brillar la figura d’un dels pares del llenguatge cinematogràfic: Edwin S. Porter (1870-1941).

Tot i que va fer més de 200 films com a director, càmera, guionista i productor, és a les primeres pel•lícules de Porter on hi trobem la seva genialitat. Amb una clara influència del cinema màgic de Méliès, així com del nou llenguatge proposat per l’Escola de Brighton, Porter però, assolirà noves fites dins del cinema del moment gràcies a la utilització del muntatge en paral•lel, és a dir, no totes les escenes transcorren davant dels ulls de l’espectador ni de forma teatralitzada. L’exemple més clar és el film de 10 minuts The great train robbery (Atracament al tren dels diners) de l’any 1903.

Considerada per molts historiadors com el primer western de la història, el film de Porter ha estat clau per la història de la cinematografia. Es tracta d’un film curt, on es narra com uns atracadors vestits amb la típica indumentària del far west (roba texana, botes, barret cowboy i muntats a cavall), s’emporten la màquina i tots els diners que aquesta transporta. Com ja hem dit, el muntatge en paral•lel, així com el fet de mostrar escenes on l’acció es situa fora del pla visual, fan d’aquest un film un dels més sofisticats en quant a muntatge per a l’època. La pel•lícula va ser la més comercial als Estats Units de tot el període anterior a Griffith, fet que va provocar que l’any 1910 Porter fundés el seu propi estudi.

Atracament al tren dels diners consta de 12 escenes ben diferenciades, les quals han servit tant als mestres dels western com d’altres gèneres, com a referent en quant a la ubicació de la càmera durant el rodatge. A continuació exposaré algun exemple:
L’any 1995 el director nord-americà Joseph Ruben farà un remake del film de Porter on mantindrà el títol exacte. La diferencia és que l’atracament es fa al metro de Nova York, i els assaltants no van vestits a la manera dels cowboys.
El fugitivo d’ Andrew Davis i protagonitzada per Harrison Ford. A la primera escena de la pel•lícula veiem un personatge que s’ha escapat de la presó i corre a través de boscos i prop d’un riu intentant fugir. Aquesta mateixa escena, amb un entorn molt similar, la trobem a la pel•lícula de Porter feta 90 anys abans.
Però aquestes influències no només s’han donat després de molts anys. Després de l’estrena al cinema Edison, molts directors i productors americans van agafar com a referència el film creant així una gran indústria d’un dels primers gèneres de la història. Fins i tot el gran mestre del western, John Ford, copiarà de Porter la ubicació de la càmera en una escena concreta: Porter la situa al sostre del tren en moviment, mentre que Ford farà el mateix però sobre d’un carruatge a l’obra mestra La diligència (1939).