XVI. Vertov i Eisenstein

. L'home i la càmera, D. Vertov (1929)

Denis Abramovich Kaufman més conegut com a Dziga Vertov (1896-1954) fou un dels més importants cineastes de l’anomenat cinema soviètic. Tot i que va fer els estudis de medicina, sempre va escriure narració satírica i de ciència ficció, així com poesia. El seu interès pel futurisme el va portar a canviar-se el nom, que vol dir gira baldufa en ucraïnès.

L’any 1918 el Comitè de Cinematografia rus el contracta per treballar en un noticiari setmanal on Vertov farà de muntador i redactarà algunes de les notícies. Durant aquest temps també investigarà en la tècnica del muntatge, i on també anirà creant la seva teoria sobre el cinema-ull. Segons aquesta teoria, que serà portada per un grup de cineastes russos, el cinema ha de ser un reflexa de la realitat i, mostrar la veritat sobre la revolució dels pobles obrers de principis de segle.

L’any 1919 Vertov fa el seu primer film titulat L’aniversari de la Revolució. Tres pel·lícules més fetes en quatre anys serviran al director per experimentar amb l’assamblage en el muntatge, desembocant aquests estudis en la sèrie de 23 capítols de Kino Pradva (cinema veritat). Però no serà fins l’any 1929 que filmarà la seva obra més coneguda L’home de la càmera. Narra la vida d’un operador de càmera soviètic que ha d’enregistrar una ciutat des de l’alba fins al vespre. Tot i que s’ha volgut relacionar aquesta obra amb la Walter Ruttman (Berlín, Simfonia d’una ciutat), el documental de Vertov s’emmarca en un context i una expressa intenció de mostrar uns ideals marxistes. A partir d’aquest film, Vertov quedarà relegat pel propi sistema stalinista a fer informatius convencionals.

Serguéi Mijáilovich Eisenstéin (1898-1948). Un dels millors directors de la història del cinema, va saber fer una obra cabdal no només per al cinema, si no també, per a la humanitat. Tot i que inicialment la seva creativitat va voler desenvolupar-se en els escenaris teatrals, amb 25 anys va decidir fer el canvi a la gran pantalla. Serà gràcies al setè art que aconseguirà la seva reconeguda fama mundial.

Una de les aportacions més importants d’Eisenstein és que des del primer moment va repudiar la idea de muntatge clàssic segons Griffith. Per a ell, l’edició d’una pel·lícula permet al director manipular les emocions de l’espectador unint fragments que no tenen relació entre ells. Un exemple d’aquestes possibilitats és mostrar una imatge d’un ull, una altre d’aigua, que evoquen al plor.

Totes aquestes pràctiques venien reforçades per una gran quantitat de textos teòrics que el director rus va fer al llarg de la seva vida i, que han servit com a referent per al cinema europeu i americà.

Podem parlar de tres etapes en la obra d’Eisenstein: Primera etapa russa; el viatge als Estats Units passant per Mèxic i, el retorn a la URSS.

Del primer període destaquen La huelga, 1924; El acorazado Potempkin, 1925; i La linia general, 1929. Del segon ¡Qué Viva Mexico!, 1932 (acabada pòstumament). I per últim, Alexander Nevski, 1938; Ivan el Terrible (I, II i III), entre 1943 i 1958.

Tot i pertànyer a períodes diferents, tots els films del gran director rus tenen en comú el seu protagonista: el Poble i la seva Revolució cap a un estat d'igualtat i llibertat.