Com ja havíem vist, el cinema alemany dels anys 30 va entrar en una foscor provocada per un règim que cada vegada anava agafant més poder a Alemanya i també a Europa. La majoria de films que es fan durant aquest anys són principalment de propaganda política amb una forta influència per part de polítics que poc podien saber de cinema.
Tot i així, fins i tot en els moments històrics més foscos, hi trobem un raig de llum que il·lumina la foscor, i en el cas de l’alemanya nazi, aquest raig va ser una dona que ha va deixar una important empremta pel que fa a cinema documental: Leni Riefenstahl (1902-2003), actriu, ballarina, cineasta i fotògrafa.
La seva simpatia pel partit nacionalsocialista que Hitler liderava a principis dels anys 30 va portar a Riefenstahl a oferir el seu talent artístic al règim. El Fürer, després d’haver vist la seva primera pel·lícula destacable, Das Blaue Licht (La Llum blava, 1932), va decidir encarregar a una jove cineasta una sèrie de films propagandístics que avui es coneixen com la Trilogia de Nuremberg:
Der Sieg des Glaubens (Victòria de Fe, 1933); Triumph des Willens (El triomf de la voluntat, 1933) i Unsere Wehrmacht (Dia de Llibertat: Les nostres Forces Armades, 1935).
El Triomf de la Voluntat és una de les obres més monumentals que s’han fet mai del gènere documental. L’encàrrec de Hitler es va fer en motiu de la celebració del sisè Congrés del Partit Nazi celebrat a Nuremberg. Riefenstahl va comptar amb tot els mitjans necessaris per a la seva producció: es varen fer nous ponts a la ciutat per traslladar material, grans torres d’acer per col·locar les càmeres, impressionants circuits de rails per als tràvelings, més de cent tècnics i trenta càmeres, etc. D’aquesta manera, i per molt que no hi puguem estar d’acord, Riefenstahl va assolir amb aquest film la glorificació del poder de l’Estat nazi i va ajudar a incrementar el domini d’aquest sobre el cor i el pensament dels germànics. És per aquest motiu que el film de Riefenstahl ha acabat sent el millor exemple de film propagandístic amb uns resultats insuperables.
Anys més tard, el penúltim film que va realitzar Riefenstahl (l’últim al servei dels nazis), fou una altra obra mestra del mateix gènere: Olympia (1936). No era un encàrrec fàcil, ja que Hitler va proposar a la directora berlines la filmació de les Olimpíades de 1936 a Berlín, conegudes com les Olimpíades de Hitler. Amb un desplegament similar al del film anterior, Riefenstahl va aconseguir un treball impecable que li va valer el reconeixement del propi COI, ja que demostrava un gran interès estètic per la forma i els moviments físics que encara avui no ha estat superat. El gran debat entorn a Olympia, radica en que el film és de manera molt clara un nou element propagandístic d’un règim que vivia els millors anys, i potser aquest aspecte ha provocat que la història del cinema no hagi reconegut suficientment el valor artístic del film.
Lenni Riefenstahl va morir amb 101 anys a la seva Alemanya natal, però la seva vida després de la Segona Guerra Mundial no va ser un camí de roses tot i haver estat exempta de culpabilitat el 1948. Posteriorment es va dedicar a la fotografia, amb un llegat d’un valor incalculable, com la documentació sobre la tribu africana del Nuba, publicada el 1974, o les posteriors edicions fotogràfiques sobre els mons submarins.
Com ja havíem vist, el cinema alemany dels anys 30 va entrar en una foscor provocada per un règim que cada vegada anava agafant més poder a Alemanya i també a Europa. La majoria de films que es fan durant aquest anys són principalment de propaganda política amb una forta influència per part de polítics que poc podien saber de cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada