XXX. Jean Renoir: el primer realisme francès

Si hi ha una figura cinematogràfica que ha estat un pont estètic entre varies generacions franceses, aquest no és altre que el director Jean Renoir. Fill del pintor Pierre-August, Jean va iniciar-se en el món del cinema desprès d’assistir a l’estrena de del film d’Erich von Stroheim Esposes frívoles, el 1921. D’aquesta manera deixava el seu taller de ceràmica que havia obert a París un any abans per iniciar una brillant carrera com a director i guionista.

Els seus primers films no van tenir una acollida gaire rellevant a la França de les avantguardes, però tot i així, Renoir no va cedir en el seu empeny de triomfar. El seu primer llargmetratge, La Fille de l'eau (La filla de l’aigua) de 1924, era una faula bucòlica protagonitzada per la seva esposa, Catherine Hessling, i el seu germà gran Pierre. Dos anys més tard, Jean Renoir va vendre’s algunes de les teles que havia heretat del seu pare per poder finançar un dels primers importants projectes, l’adaptació de la novel·la d’Émile Zola Nana. La resta dels anys vint encara farà algunes pel·lícules d’inspiració diversa que encara no el consagraran dins la cinematografia parisenca.

Però a partir dels anys trenta, Renoir canvia de rumb de forma radical amb La golfa (1931), una de les primeres pel·lícules sonores fetes a França, una adaptació del mateix director d’una novel·la de Georges de La Fouchardière. Desprès de dirigir La Nuit du carrefour (1932), el director parisenc dirigirà una sèrie de films impressionistes considerades com a obres mestres del cinema francès: Boudou salvat de les aigües (1932); El crim de Monsieur Lange (1935); Una partida de camp i Els baixos fons (1936). Inspirant-se en les novel·les de Gorki o els relats de Maupassant, Renoir demostra un gran sentit de la realitat que posa al servei del que anomenaran el naturalisme poètic.

Però Renoir, que havia lluitat a la Primera Guerra Mundial, conseqüència de la qual va anar coix tota la vida, va anar buscant la col·laboració de dos personatges que infondran a les seves pel·lícules una important dimensió política segons les idees del Front Popular: Jacques Prévert i Roger Blin. La vie est à nous (1936), El crim de Monsieur Lange i La Marsellesa (1938) són films que marquen les bases del que posteriorment serà el neorealisme italià i, també a França, el cinema veriteé.

Veient que en poc temps Europa es sumiria en una època fosca que acabaria amb la Segona Guerra Mundial, Renoir intenta enviar un missatge de pau a travès de la seva obra i l’exemple més important és el film La gran il·lusió (1937), on hi participaran de manera directa per donar suport a aquesta idea el seu pare espiritual, d’Erich von Stroheim i el seu amic Jean Gabin. El film no va causar l’impacte pacifista que pretenia el director i, potser per una mena de desídia personal vers la situació política del moment, Renoir dirigeix la que es considera la seva gran obra mestra, La regla del joc (1939), on preveu la pèrdua dels valors humanistes i socials, i recrea de manera intransigent els costums d’una societat francesa inadmissible segons el seu parer.

Desprès d’una intranscendent etapa americana, Renoir torna a França on filmarà Le Carrosse d'or (1952), French Cancan (1955), i Elena i els homes (1956). Degut a problemes amb la financiació també rodarà alguns telefilms però la seva gran dedicació en els últims anys fou l’escriptura, amb publicacions com Renoir, el meu pare (1962), La meva vida i les meves pel·lícules (1974).