XVIII. Europa anys trenta

Mentre als Estats Units una colla d’intel·lectuals catòlics implantaven un nou codi de censura, el vell continent es trobava en una situació de pre-guerra que no va ajudar a la producció cinematogràfica de l’època. Tot i així, trobem un panorama ric i heterodox a nivell artístic, que va fer una excel·lent adaptació del sonor arribat de l’altra banda de l’Atlàntic que va servir per posar el cinema europeu a l’alçada del nord-americà.

Amb l’arribada dels nazis al poder, la industria alemanya, una de les més potents del moment, va veure com molts dels seus directors, actors i productors d’origen jueu havien de marxar cap a altres països europeus i sobretot cap als Estats Units. A partir de 1933 seran pocs els directors que podran fer produccions gràcies a la seva adhesió al nou règim de Hitler, com la cineasta Leni Riefenstahl.

Amb la industria germana en crisi és el cinema francès qui agafa el relleu com a potència europea, però amb una nova visió del món que envolta als artistes: el cinema d’avantguarda i un embrionari cinema veriteé són els dos pilars fonamentals per a una indústria que volia tornar a ser la gran potencia mundial després d’haver patit les conseqüències de la desaparició de la Pathé-Gaumont. Alguns dels directors més importants són Jean Renoir, René Clair o Jean Vigo.

Un altre cinema que començarà a despuntar després d’alguns anys de crisi creativa és el que es comença a fer a Gran Bretanya. Al llarg d’aquesta dècada els britànics van demostrar que eren uns autèntics mestres del cinema documental i informatiu, però en el gènere de ficció també trobem dues figures que marcaran una abans i un després: d’una banda Alexander Korda, fundador de la London Film Productions; i de l’altra, l’aparició d’un jove director de suspens que amb trenta-sis anys va dirigir 39 escalones (1935), que no és altra que Alfred Hitchcock. No obstant, el poder de Hollywood el va allunyar de la indústria britànica tot i que mantenia un estret lligam amb el seu país.

A Itàlia i la Unió Soviètica el cinema es veu supeditat a un moment de forta convulsió política. El règim feixista de Mussolini impedia la llibertat creativa dels directors i pràcticament la única ideologia permesa al cinema fou aquella que feia propaganda positiva del Règim. A la URSS trobem algunes grans obres dels directors que havien despuntat una anys abans, com Eisenstein (Alexander Nevski, 1938); tot i així, la pressió política per part d’Stalin queda palesa en alguns films on l’objectiu és enaltir la figura del cap de l’estat.

Pel que fa a Espanya, ens trobem en un moment de canvis amb l’arribada de la II República. Un cop consolidats els primers estudis de sonorització, els Orphea de Barcelona, es vol endegar una campanya de protecció cap al cinema hispanoamericà, i per això es creà el 1933 el Consejo de la Cinematografía. Una de les decisions que va prendre aquest consell, molt desafortunadament, fou la següent: “Todas las producciones cinematogràficas sonoras que se exhiban en Espanya sólo podran proyectarse si previamente se ha hecho un doblaje al castellano del contenido de la misma”. Aquesta decisió, que tot i el pas dels anys encara es manté avui dia, va fer i fa que els espectadors i la societat en general haguem perdut la possibilitat d’enriquir-nos amb el cinema subtitulat, el qual caldria reivindicar amb més força per tal d’enriquir-nos més quan mirem una pel·lícula.