XXXII. Modern times

Tiempos modernos (1935) fou la última pel·lícula a la que Charles Chaplin va interpretar el personatge de Charlot que havia creat el 1914 i que tanta fama i afecte universal li havien reportat. Durant aquests anys entremitjos el món havia canviat molt. Quan va néixer el personatge, el segle XIX encara estava prop. El 1936, després de la Gran Depressió, Charlot es va enfrontar a angoixes que no eren tan diferents de les del segle XXI: pobresa, atur, vagues, intolerància política, desigualtats econòmiques, la tirania de les màquines i els narcòtics.

Eren problemes que havien despertat una preocupació profunda en Chaplin durant una gira mundial de divuit mesos que va fer entre 1931 i 1932 i a la que havia observat la creixent importància del nacionalisme i els efectes socials de la Depressió, l’atur i l’automatització en el treball. El 1931, en una entrevista a la premsa va declarar: “L’atur és una qüestió vital. La maquinaria deuria beneficiar a la humanitat; na hauria de suposar una tragèdia i l’atur”.

Chaplin il·lumina aquests problemes amb la llum de la comèdia i transforma a Charlot en un dels milions d’éssers que treballen a les fàbriques de tot el món. Primer és un obrer embogit pel seu treball monòton, inhumà, atenent en una cinta transportadora al temps que es utilitzat com a animal de laboratori per provar una màquina que servirà per donar de menjar als obrers mentre treballen. Excepcionalment, Charlot troba una companya en la seva lluita contra aquest món modern: una jove (Paulette Goddard) al pare de la qual han mort durant una vaga, i ella vol fer costat a Chaplin. No és una parella de rebels ni de víctimes, segons va escriure el propi director, “són els dos únics esperits vius en un món d’autòmats”.

Quan es va estrenar el film el cinema sonor ja feia més d’una dècada que s’emprava. Chaplin però, va considerar la possibilitat de fer una l¡pel·lícula parlada i, fins i tot, va preparar un guió, però finalment va reconèixer que Charlot depenia de la pantomima muda. En un moment de la pel·lícula, amb tot, escoltem la seva veu quan, contractat com a cambrer-cantant, improvisa una cançó en una meravellosa imitació de la llengua italiana.

Concebuda en quatre actes, cadascun equival a una de les seves velles comèdies, Modern times mostra un Chaplin encara sense rival com a creador de comèdies visuals. El film, encara avui, continua sent un comentari molt vàlid de la supervivència humana en les circumstàncies industrials, econòmiques i socials del segle XXI.