XXXIV. Nobleza Baturra

Després de la creació del Consejo de la Cinematografía l’any 1933, el cinema espanyol va iniciar un encontre amb els cinemes hispanoamericans per tal d’obrir un nou mercat més ampli que a més afavorís l’intercanvi artístic i tècnic en les produccions. Aquesta relació se sustentava gràcies a les importants inversions fetes pel govern, així com a les dues productores més importants del moment: Cifesa, de Vicente Casanova, i Filmófono, de Ricardo Urgoiti.

El cinema espanyol va anar demostrant poc a poc que estava capacitat per abordar histories costumistes que superaven els films amb caire populista que s’havien fet fins el moment. Alguns dels millors exemples d’aquest nou cinema els trobem interpretats per la parella d’actors de moda del moment: Florián Rey i Imperio Argentina. Títols com La hermana San Sulpicio, 1934; Nobleza baturra, 1935 (de la qual ja s’havia fet una versió i encara es faria una de posterior); Morena Clara, 1936 varen atreure un nombrós públic a les sales que, sobretot a les capitals, es feien les projeccions.

Però a més dels actors, el cinema d’aquesta dècada ha deixat una gran quantitat de bons directors que, per la gran part del públic, són oblidats o poc coneguts: Benito Perojo, Es mi hombre, 1935; i sobretot, La verbena de la Paloma, 1935; Luis Marquina Don Quintín el amargao, 1935; o José Luis Sáenz de Heredia, director posteriorment molt relacionat al franquisme amb el seu film Raza, 1942, però que amb vint-i-quatre anys dirigeix La hija de Juan Simón, 1935.

La Guerra Civil però, va interrompre totes aquestes noves propostes del nou cinema espanyol, i va fer que alguns directors i actors que havien assolit l’èxit durant la República haguessin d’emigrar cap a Estudis estrangers (principalment Roma i Berlín), des dels que continuaran amb la realització de films de caire espanyolista.

Però la producció cinematogràfica dels anys 30 no només es caracteritzava pels llargmetratges de ficció, si no que també va deixar exemples interessants en el camp del curtmetratge documental, com és el dramàtic testimoni de Las Hurdes: tierra sin pan, 1932, del director aragonès Luís Buñuel. Aquest gènere fílmic va propiciar que durant els anys de Guerra hi hagués una gran activitat cinematogràfica, tot i que aquesta es limitava al reportatge o noticiari sobre el conflicte, amb abundant informació ideològica i propagandística tant del govern com dels militars que s’imposaven. Un fet curiós en aquest sentit, és la notable presència de directors estrangers que filmaven activament les imatges a les trinxeres, i que en algun cas, es va acabar convertint en films com Tierra de Espanya, 1937, de Joris Ivens; o Sierra de Teruel, 1939, d’André Malraux.

El fi de la Guerra i el canvi de règim va paralitzar completament qualsevol tipus de producció cinematogràfica a tot l’estat, encaminant la nova funció fílmica a un mitjà de comunicació i adoctrinament a través de Noticiarios, posteriorment anomenat NO-DO (Noticiario Documental).