Des de fa algunes dècades moltes revistes especialitzades, crítics de cinema del món occidental així com gran part dels espectadors, han considerat Citizen Kane (Ciudadano Kane), com una de les millors pel·lícules de la història, sinó la millor. Ja en el seu moment, 1941, va rebre diversos premis importants, així com un Oscar al millor guió.
La llegenda del film ha estat alimentada en part pel fet que el seu director, Orson Wells, debutava com a tal (a més de fer el paper protagonista), quan contava només amb 24 anys, però també per les obvies semblances que existeixen entre el protagonista de la cinta i el magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst, que ja en el seu moment va utilitzar tots els mitjans possibles per intentar evitar l’estrena de la pel·lícula (potser no tenia tant poder com el magnat fictici), però que al no aconseguir-ho es va dedicar a desacreditar-la a través dels seus mitjans de comunicació. Però a més d’aquests factors, Citizen Kane té moltes altres raons de pes com per ser considerada una obra mestra del setè art.
El film ens explica una gran història: Charles Foster Kane (que com ja hem dit va ser interpretat pel propi Orson Wells de manera brillant), neix en el sí d’una família molt pobre, però gràcies a tot un seguit de circumstàncies casuals, hereta de la seva mare un important mina d’or. L’interés de Kane no són les finances ni les empreses que li aportin més riqueses, si no que ja des de jove, comença a fundar un imperi de premsa i ràdio amb un caràcter marcadament populista. Amb el temps, el seu poder creix i arriba a casar-se amb la neboda del president dels Estats Units i fins i tot, es presenta en unes eleccions per al lloc de governador. Però aquesta última ambició es veurà frustrada per un assumpte de faldilles i, a partir d’aquest moment, comença a tenir certs tics de misogínia que el portaran a dos matrimonis fallits. Finalment, i tal i com comença el film, mor en la més absoluta solitud en el seu immens castell, Xanadú.
La pel·lícula comença amb la mort de Kane al seu castell i, just abans de morir, pronuncia una última paraula que servirà com a leiv motiv de la història: Rosebud. Un grup de reporters tractaran d’esbrinar quin és el significat d’aquest últim nom pronunciat per un dels homes més influents de la seva època, perquè segons ells, de ben segur té un significat ocult i misteriós. A partir d’aquesta investigació i les entrevistes a persones properes a Kane, anirem coneixem la vida del personatge per mitjà dels records de les persones entrevistades. Amb aquestes històries que ens expliquen, podem construir perfectament la personalitat polièdrica del personatge.
La complexitat narrativa del film és un dels elements que s’ha volgut remarcar més a l’hora de valorar el film, i potser és per aquest motiu que alguns crítics han volgut treure mèrits al geni del jove Wells, per suportar-ho sobre la figura del co-guionista i vertader artífex de Citizen Kane, Herman J. Mankievitz.
L’altre aspecte importantíssim de la pel·lícula és la seva fotografia: Gregg Toland va proposar per al film una nova tècnica que enfocava els diferents plans del enquadrament, és a dir, el primer pla, el pla mitjà i el pla de fons quedaven enfocats simultàniament, amb la qual cosa l’espectador podia fixar-se en qualsevol punt de la imatge. Aquesta tècnica fou molt criticada perquè trencava amb els codis clàssics de la fotografia de Hollywood, però precisament, ha estat i és aquest un dels aspectes que fan de Citizen Kane un film inoblidable.
1 comentari:
potrebo, da preverijo:)
Publica un comentari a l'entrada