XLIV. La obsessió de Visconti

Un dels grans jocs especulatius als que es presta la història del cinema el trobem al film Ossessione de Luchino Visconti (1943). ¿I si hagués estat aquesta la pel•lícula que anunciava l’arribada d’un nou moviment cinematogràfic italià, en comptes de Roma, città aperta de Roberto Rosselini el 1945? Hagués estat molt interessant, però per desgracia, és un fet que mai sabrem.

El que està clar és que Visconti va fer el guió basant-se en el llibre El cartero siempre llama dos veces, de James M. Cain, però aquest i els seus editors varen prohibir la projecció del film als Estats Units fins el 1976, any que va ser estrenada (amb un retard considerable), al Festival de Nova York. L’escriptor acabava de morir i probablement mai va arribar a veure la cinta de Visconti, la qual cosa és una llàstima, perquè segurament hagués vist la millor adaptació cinematogràfica de la seva obra.

Massimo Girotti és Gino Costa, un rodamón que troba feina en un cafè de carretera regentat per un corpulent aficionat a l’òpera al que tothom anomena Bragana (Juan de Landa). Bragana té una dona, Giovanna (la increïble Clara Calamai, que també fou l’actriu proposada per Rossellini per al paper que posteriorment interpretaria Anna Magnani a Roma, città aperta), i no transcorre massa temps abans que l’hoste Gino es trobi als braços de la dona del regent. El problema sorgeix quan els dos decideixen fugir plegats.

Visconti segueix al peu de la lletra l’argument de Cain, i a més té l’ajuda de la química que va sorgir entre els dos actors protagonistes: totes les escenes de carn ardent i luxúria animal que Cain descriu a la novel•la, apareixen al film amb una intensitat que ‘de vegades fa por’. Degut a això, l’imperatiu econòmic que porta a la parella a cometre un assassinat queda relegat a un pla relativament secundari dins la trama. Visconti tampoc obvia la relació homoeròtica que es produeix entre Gino i Lo Spagnolo (Elio Marcuzzo), un noi espanyol, artista de carrer, amb el què el protagonista ha passat algun temps durant la seva vida al carrer, la qual cosa encara sorprèn molt més si tenim en compte que el film es va fer sota el règim feixista de Mussolini.

Una de les escenes que sense dubte hagués fet les delícies de l’escriptor, fill d’un cantant d’òpera, és el concurs local d’òpera en el que hi participa Bragana. Representada com una figura amb un exagerat mal humor i poc accessible (molt diferent del tímid personatge que interpreta Cecil Kellaway a la versió del 1946 feta a Hollywood per Tay Garnett). Bragana interpreta una magnífica ària que acaba amb una virtuositat que arrenca al públic dels seus seients. Ossessione hagués pogut ser un gran exemple de la unió del cinema negra nord-americà i el neorealisme italià; en comptes d’això, ha quedat com un esgraó perdut entre els dos moviments.