XLVII. La Belle et la Bête

Jean Cocteau mai es va definir a sí mateix com a cineasta per se. Es considerava més aviat un poeta; el cinema era per a ell una de les moltes formes artístiques en la que va profunditzar al llarg de la seva carrera. Però tot i aquesta idea de sí mateix com a poeta abans que cineasta, la seva brillant i visionaria interpretació d’aquest conte clàssic demostren que ambdues definicions no s’exclouen mútuament.

De fet, quan va realitzar La Bella i la Bèstia (1946), era la seva segona pel·lícula i sabia perfectament quins eren els mitjans tècnics amb els que comptava, a més d’estar limitat per unes dates en la producció. D’una banda, els seus companys comptaven amb què Cocteau tornès a situar el cinema francès dins el mapa cultural europeu i internacional, desprès del gran entrebanc cultural que havia patit al llarg de la ocupació alemanya; La Bella i la Bèstia fou, de fet, una declaració d’intencions a nivell nacional per part de la comunitat artística francesa. D’altra banda, la crítica havia carregat fortament contra Cocteau al que acusaven d’elitista i de mostrar-se aliè als gustos del públic.

Amb els dos reptes presents, Cocteau va escollir la vella faula com a canal per donar sortida als seus impulsos creatius més extravagants i a l’hora fantàstics. De fet, la linealitat que oferia el text original el va portar a fer tota una sèrie d’experimentacions narratives. Quan el que sembla ser una bèstia monstruosa (Jean Marais), tanca el seu pare a un castell llunyà, la filla del presoner, Bella (Josette Day), s’ofereix voluntària per ocupar el lloc del pare. Però el propòsit de la Bèstia va molt més enllà d’un simple intercanvi: li diu a Bella que vol casar-se amb ella, i Bella es veu obligada a veure més enllà de la simple aparença física, i arribar així al cor del seu pelut pretendent abans de poder prendre una decisió.

Cocteau situa l’escena en un castell màgic: un perfecte camp de proves per a tota una sèrie d’efectes meravellosos. Bella no es limita a passejar per les estàncies i passadissos del castell: hi flota. Les espelmes no estan col·locades als típics canelobres, si no que estan aguantades per braços humans que sorgeixen de les parets. Els miralls són portals aquosos, les flames s’encenen i s’apaguen amb vida pròpia, i les estàtues decoratives cobren vida. El castell funciona per a Cocteau com a metàfora del propi procés creatiu de l’autor com d’excusa per introduir algunes imatges freudianes. Donat que Bella no podrà consumar la seva relació amb la Bèstia fins que aquest es transformi, ella acarona ganivets i travessa llargs passadissos per donar a entendre el seu desig inconscient.

Però la gran fita de Cocteau va ser aconseguir que la monstruosa Bèstia resulti convincent i atractiva al mateix temps. Amb Marais enterrat sota un maquillatge molt elaborat, la bondat del personatge s’havia de fet palesa a través dels seus actes i les seves accions, de manera que revelés humanitat, tant literal com figurada, que s’ocultaven sota el pèl i els ullals. El retrat elaborat per Marais va resultar tan convincent que durant l’estrena, quan la Bèstia es transforma en un príncep i ell i Bella poden tenir un final feliç, l’actriu Greta Garbo va dir la famosa frase: “Torna’m la meva Bèstia!”