Generacions de noies desitjaven créixer per ser ballarines, han adorat el film que el 1948 varen rodar Michael Powell i Emeric Pressburguer: The Red Shoes. Donant-li un gir novedós a la típica història del naixement d’una estrella, l’encantadora, talentosa i voluntariosa ballarina principiant Victoria Page (Moira Shearer), es eclipsada pels encants de l’empresari Boris Lermotov (Anton Walbrook). Ella, rebutja la seva vida privada, un amor amb el compositor Marius Goring, en favor d’una apassionada però malaltissa obsessió per l’art, amb un tràgic final bellament coreografiat.
Després que la primera ballarina marxi (la veritat es que Lermotov la fa fora de la feina quan acabava de demanar-li matrimoni i es rebutjat), Vicky debuta en una versió ballada d’un conte de Hans Cristian Andersen sobre una noia que té unes sabates que l’obliguen a ballar sense descans fins a la mort. Aquest fet va animar els directors, amb l’ajuda del prestigiós coreògraf Robert Helpmann, a filmar una seqüència de ball i fantasia d’uns vint minuts, que sens dubte, va marcar la pauta per als estilitzats interludis que trobarem als musicals posteriors. Però en aquest cas van aconseguir anar molt més enllà del que posteriorment aconseguirien els seus imitadors, ja que en aquests vint minuts, trobem una explicació del que serà tota la pel·lícula, és a dir, una petita sinopsi del que veurem.
Per descomptat, la vida de Vicky fora dels escenaris és tan trista com la de l’heroïna del conte d’Andersen, que acabarà amb un increïble salt sobre les vies del tren i l’inoblidable tribut del seu company, abatut, que representa el ballet amb les sabates vermelles de la noia. Fràgil, petita i enlluernadora se’ns presenta Moira Shearer en el seu debut cinematogràfic, que està a l’alçada de la poderosa presencia del seu company de repartiment Walbrook, ja que interpreta perfectament l’antagonisme de la ballarina ingènua d’una companyia de tercera fila, com el fet de ser una estrella aclamada per tothom.
The red shoes és un musical estrany que sap capturar la màgia de la representació teatral sense oblidar-se de l’esforç agònic que suposa crear una representació d’aquest tipus per al gaudi de l’espectador. Sabem que per poder apreciar d’una manera total un ballet es requereixen espectadors amb una experiència en el gènere important, el que contrasta dins la pel·lícula amb l’expectació dels estudiants congregats al galliner del teatre, que reben les crítiques i el rebuig de la gent ben acomodada a les butaques de la platea.
Les sabates vermelles, una obra mestra del cinema clàssic que encara avui ens colpeix amb els seus colors brillants, una selecció de musica clàssica extraordinària i una ambigüitat notòria que s’oposa gairebé totalment a la línia que Disney havia començat a marcar en les seves pel·lícules, és a dir, un conte màgic carregat de cinisme i amb un final no tan feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada