IV. L'escola de Brighton

Tot i que a França, la indústria cinematogràfica no acabava de tenir tot el recolzament necessari per convertir-se en un element econòmic i social, al Regne Unit la reacció va ser lleugerament diferent. Els fotògrafs britànics varen veure l’invent dels Lumière com un nou camp d’experimentació respecte a la fotografia, que farà del Regne Unit un dels llocs pioners en quant a innovació tecnològica i de llenguatge cinematogràfic. Val a dir, que tot i els avanços tècnics assolits, la indústria del cinema no es consolidarà socialment fins ben entrat el segle XX.

L’any 1897 es varen crear a Anglaterra algunes productores com la Pauls Animatograph amb un èxit de públic destacat. El seu fundador, Robert William Paul va fer pel·lícules molt semblants a les que s’estaven realitzant a França en aquells anys: escenes quotidianes, de paisatges, còmiques, i fins i tot, veient el seu èxit, es va aventurar a fer propaganda militar. Posteriorment, i suposem que per alguna qüestió de consciència, farà films fantàstics i d’aventures, agafant com a referent G. Méliès.

Però la productora més destacada al Regne Unit a principis de segle XX és la que posteriorment els historiadors de cinema han anomenat Escola de Brighton. El nom original de la productora era Warking Trading, fundada per Charles Urban el 1898. Al capdavant hi trobem la presència d’importants fotògrafs de l’època que, poc a poc, aniran adquirint rellevància al mon de la imatge en moviment. Un dels avenços més importants fou la introducció als films del Llenguatge Cinematogràfic.

A l’hora de rodar les seves pel·lícules, els components de l’Escola varen començar a moure la càmera de lloc. Un fet tant senzill com aquest farà que poc a poc s’anessin introduint altres novetats, fins arribar a un dels element més importants de la narració fílmica: la fragmentació d’una escena en diferents plans (pla general, pla mig, primer pla, etc.). Aquest nou llenguatge va fer que alguns espectadors es queixessin perquè deien que “havien pagat per veure el personatge sencer i no només una part”. Anècdotes a part, voldria destacar alguns dels representats d’aquesta Escola.

George Albert Smith. Especialista en filmar escenes còmiques que, utilitzant les noves tècniques de llenguatge captivava l’atenció de l’espectador com mai s’havia aconseguit fins el moment. Alguns dels seus films: The Corsican Brothers (1897); The kiss in the túnel (1900); Dorothy´s Dream (1903); Charles Urban. A més de creador de la productora, fou l’impulsor de les pel·lícules de persecucions i rescats que es varen fer molt populars a l’Anglaterra de principis de segle. Alguns exemples són Fire Call And Fire Escape (1899), i Man on the Lifeboat (1904); James Williamson. Va ser el més eclèctic dels directors de l’Escola, ja que va treballar en pel·lícules de tema documental, còmic i com no, de persecucions, a les que va dotar d’un llenguatge impressionant gràcies a un extraordinari ús dels diferents tipus de plans. Destaquen en la seva producció films com The big Swallow (1901), Fire (1902), The Soldier´s Return (1902), An Interesting Story (1904), Our New Errand Boy (1905).

La importància de l’Escola de Brighton a Europa serà transcendental per als creadors de la gran indústria americana. Com veurem properament, els directors americans utilitzaran, perfeccionaran i refinaran molt aquest llenguatge innovador dels britànics. Un dels exemples més importants durant la primera dècada del segle XX serà l’actor i director Edwing S. Porter.

III. L’home arriba a la Lluna (l’any 1902)

Després que els germans Lumière van presentar el seu Cinematògraf l’any 1895, varen ser moltes persones les que es varen interessar en adquirir un aparell per a ús particular. La inicial desconfiança dels dos germans en no voler comercialitzar immediatament el seu invent va fer que altre parisencs de l’època creessin els seus propis Cinematògrafs.

El cas més extraordinari fou el de Georges Méliès. Nascut a Paris l’any 1861 va treballar molts anys al negoci familiar com a sabater. Tot i el seu interès per les Arts, la obligació del pare el va fer dedicar-se a la part de la reparació i perfeccionament de les màquines del seu i altres tallers. A finals del 1888 el pare decideix retirar-se i ell, amb els diners aconseguits amb la venda del negoci, compra el teatre Robert Houdin, on a més de director, crearà els seus propis espectacles d’il·lusionisme utilitzant tot tipus de decorats i maquinaria que havia anat ideant durant els seus anys com a sabater.

D’aquesta manera Méliès es converteix en un dels més importants il·lusionistes de l’època, tot i que amb l’arribada del cinematògraf els mags comencen a viure una petita crisi dins el sector de l’espectacle. Potser és per això que Méliès decideix crear una màquina semblant a la dels Lumière, ja que aquests no li volien vendre. Així, un any més tard de la primera projecció al Salon Indien del Grand Café, Méliès ja projectava les seves pròpies pel·lícules al seu teatre. Inicialment les pel·lícules de Méliès recreen escenes quotidianes, seguint l’estil dels germans, però d’una forma casual, descobreix que aturant la càmera pot fer aparèixer i desaparèixer els objectes de l’escena. Aquest descobriment, juntament amb la seva afició per les maquetes i l’il·lusionisme el portaran a crear les primeres pel·lícules de ciència ficció de la història.

Per poder realitzar aquests films on hi participava també com a actor, Méliès crea el primer estudi cinematogràfic Europeu a Montreuil. Les seves pel·lícules aniran captivant al públic per la seva originalitat així com per l’element il·lusori que creava. D’aquesta manera serà Méliès el primer director cinematogràfic en autoproclamar-me Artista.

La seva obra més coneguda és El viatge a la Lluna (1902) inspirada en l’obra homònima de Jules Verne, però també destaquen altres creacions tant en el gènere de la ciència ficció com en altres gèneres: 20.000 llegües de viatge submarí (1907), Satan a la presó (1907), La mansió del diable (1897), El regne de les fades (1903), així com el primer llargmetratge de ficció compromès política i socialment, que narra un dels moments més importants per a la França de finals de segle com va ser el Procés Dreyfuss de l’any 1894 (el film de Méliès és de l’any 1899). Al llarg de la seva vida Méliès arribarà a filmar més de 500 pel·lícules entre curts i llargs, essent la última coneguda La conquesta del Pol Nord de 1912.

La vertiginosa evolució de la industria cinematogràfica, tant a França com als Estats Units va fer que Méliès poc a poc quedés enrere. Per això decideix retirar-se de la producció i dedicar-se a un petit comerç de llaminadures i joguines a Montparnase, on tant ell com les seves pel·lícules quedaran a l’oblit. A partir de la dècada de 1930 però, els primers cinèfils de la història recuperen els films de Méliès i buscaran al que consideren el pioner més important del cinema, arribant a atorgar-li la medalla de la Legió francesa. Però una vegada més, ja era massa tard per recuperar allò que s’havia deixat al bagul dels records i de l’oblit, i Georges Méliès morirà anys més tard d’una ràpida però dolorosa malaltia.

II. Els germans Lumière

Segons les cròniques dels diaris parisencs del 29 de desembre de 1895, tothom que era el dia anterior al Salon Indien del Grand Café, al Boulevard des Capucines de París per assistir a la presentació de l’últim invent dels germans Lumière, va patir un gran ensurt en pensar que un tren els envestiria.
Aquest fet és, sense dubte, la primera anècdota històrica del cinema. Molta gent n’ha sentit a parlar i, fins i tot, ha somrigut per sota el nas quan s’ha imaginat una colla de burgesos parisencs de finals del segle XIX assistint per primera vegada a una projecció pública d’una pel•lícula amb el Cinematògraf dels Lumière. És clar, en una societat dominada per la imatge (projectada, impresa, tridimensional, virtual, etc.), se’ns fa difícil imaginar-nos una reacció d’aquest tipus en una sala de cinema.

Va ser un 13 de febrer de 1894 quan els germans Lumière, fills d’un important fotògraf de la ciutat francesa de Lyon, varen patentar el seu invent que superava tècnica i pràcticament les màquines arribades des de més enllà de l’Atlàntic: Louis Lumière, important físic al servei de l’empresa familiar i, Auguste Lumière, al servei del pare com a administrador però amb un gran interès per la imatge en moviment.
L’esforç i enginy dels dos germans van arribar a crear el primer aparell que feia les funcions de càmera i a la vegada de projector. Varen agafar com a referència el Cinetoscopi d’Edison i van millorar-lo, utilitzant un sistema mecànic que permetia fer córrer la pel•lícula fotogràfica a 16 imatges per segon, ja fos per enregistrar-les com per projectar-les.

Un cop varen tenir l’aparell a punt i, un any abans de presentar-lo al sector industrial parisenc, varen fer les primeres pel•lícules de la història. Potser la més coneguda i que va servir com a presentació del cinematògraf fou La sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière. Es tracta d’una pel•lícula d’uns 15 minuts, amb un pla fix davant les portes de la fàbrica. Es pot veure el moment en què s’obren les portes i com comencen a sortir els treballadors, essent aquesta la única acció de la pel•lícula.
Els primers treballs que realitzen els germans són merament contemplatius, és a dir, la càmera es situa a un punt i es limiten a gravar allò que passa just al davant. Exemples d’aquests treballs són L’arribada del trena l’estació de la Ciotat, L’esmorzar del bebè, La partida de cartes o L’enderrocament del mur. Tot i que els Lumière creien, al igual que Edison, que el seu invent no interessaria a la gran societat, així com que l’aparell seria per un ús privat, en poc temps varen crear pel•lícules amb una certa finalitat exhibicionista. Em refereixo a la primera pel•lícula còmica de la història: El regador regat. És un senzill gag que mostra un jardiner al que li tallen l’aigua de la mànega fins que, en mirar per la boca de sortida d’aigua li obren i queda completament xop.
Un cop comercialitzat l’aparell, els germans Lumière s’encarregaven de proporcionar un cinematògraf i un operador a les moltes monarquies que demanaven el seu servei per enregistrar imatges dels seus països així com els seus viatges. Serà en aquest moment que, degut a la llarga durada de les pel•lícules de viatge, s’introdueix el muntatge, un altre fita important dels dos germans.

L’any 1901 però, els germans Lumière decideixen abandonar la producció i comercialització del cinematògraf (en aquella data ja havien rodat més de 80 pel•lícules), per dedicar-se a la investigació científica en el camp de la fotografia, ja que deien que “el cinema mai podrà arribar a ser un bon negoci".

I. Cinema abans del Cinema

Des dels primers temps de la imatge representada, ja a les cavernes prehistòriques, trobem exemples de com l’home ha volgut captar i representar el moviment. Unes primeres pintures de bisons amb més de quatre potes volien representar el moviment dels animals. Molts segles després, Plató ja feia referència als espectacles d’ombres al capítol VII de la seva obra La república, explicant el famós mite de la caverna.

Aquestes representacions amb ombres han estat l’element més emprat per moltes civilitzacions per representar el moviment, tot i que han estat les ombres xineses les que han aportat una tècnica i un espectacle més espectaculars.

Però no serà fins el segle XVII que apareix la llanterna màgica. Aquest aparell era utilitzat pels firaires que viatjaven per tot arreu. L’ invent consistia en una cambra fosca amb un forat a una de les seves parets. A l’interior hi havia una llum (normalment una espelma), i entre la llum i el forat s’hi posaven imatges pintades sobre vidre, les quals es podien veure a l’exterior de la cambra. Poc a poc es va anar perfeccionant la llanterna, reduint-la de mides per poder-ne fer un ús domèstic i, graciés a la utilització de mecanismes, es podien alternar les imatges de forma que provoquessin en l’espectador una sensació de moviment.

Ja al segle XIX apareix a França l’invent que per primera aconseguirà captar i guardar una imatge real: la fotografia. A partir d’aquí seran molts els fotògrafs que investigaran per arribar a enregistrar el moviment. Destaquem noms com E. Muybridge o E. Jules Marey. Aquest últim inventà una mena de revòlver fotogràfic que “disparava” una imatge cada segon. D’aquesta manera va poder captar el moviment d’un objecte real, tot i que inicialment era un seqüència d’imatges sense moviment.

Al llarg d’aquest segle són molts els inventors que construiran aparells que buscaven reproduir la il·lusió del moviment. Alguns dels més coneguts com el Taumatrop, el Fenaquitoscop, el Zootrop o el Praxinoscop. Aquest aparells projectaven bandes de 500 dibuixos transparents col·locats en un aparell cilíndric que, utilitzant la tècnica de la llanterna màgica proporcionaven la imatge projectada en moviment. Són els precursors del dibuixos animats.

L’any 1980 el genial inventor Thomas A. Edison crea un aparell que aconsegueix moure aquestes bandes d’imatges de forma automàtica. Aquest element permet temporitzar la projecció de cada imatge, que juntament amb la persistència de la visió que té l’ull humà, creen la sensació de moviment. Aquest nou aparell creat per Edison es va anomenar Kinetoscopi (grec: Kineto, moviment; scopos, veure).

El Kinetoscopi d’Edison es van començar a instal·lar a molts llocs de diversió de la gent dels EEUU, i permetien el visionat de petites pel·lícules individualment, ja que el propi inventor es va negar a projectar les imatges sobre una superfície més gran ja que pensava que allò no interessaria a ningú.

Tot i així, seria injust atribuïr la invenció del cinema a una sola persona, ja que l’aparell d’Edison fou la culminació d’investigacions de moltes persones al llarg del segle XIX.