IV. L'escola de Brighton

Tot i que a França, la indústria cinematogràfica no acabava de tenir tot el recolzament necessari per convertir-se en un element econòmic i social, al Regne Unit la reacció va ser lleugerament diferent. Els fotògrafs britànics varen veure l’invent dels Lumière com un nou camp d’experimentació respecte a la fotografia, que farà del Regne Unit un dels llocs pioners en quant a innovació tecnològica i de llenguatge cinematogràfic. Val a dir, que tot i els avanços tècnics assolits, la indústria del cinema no es consolidarà socialment fins ben entrat el segle XX.

L’any 1897 es varen crear a Anglaterra algunes productores com la Pauls Animatograph amb un èxit de públic destacat. El seu fundador, Robert William Paul va fer pel·lícules molt semblants a les que s’estaven realitzant a França en aquells anys: escenes quotidianes, de paisatges, còmiques, i fins i tot, veient el seu èxit, es va aventurar a fer propaganda militar. Posteriorment, i suposem que per alguna qüestió de consciència, farà films fantàstics i d’aventures, agafant com a referent G. Méliès.

Però la productora més destacada al Regne Unit a principis de segle XX és la que posteriorment els historiadors de cinema han anomenat Escola de Brighton. El nom original de la productora era Warking Trading, fundada per Charles Urban el 1898. Al capdavant hi trobem la presència d’importants fotògrafs de l’època que, poc a poc, aniran adquirint rellevància al mon de la imatge en moviment. Un dels avenços més importants fou la introducció als films del Llenguatge Cinematogràfic.

A l’hora de rodar les seves pel·lícules, els components de l’Escola varen començar a moure la càmera de lloc. Un fet tant senzill com aquest farà que poc a poc s’anessin introduint altres novetats, fins arribar a un dels element més importants de la narració fílmica: la fragmentació d’una escena en diferents plans (pla general, pla mig, primer pla, etc.). Aquest nou llenguatge va fer que alguns espectadors es queixessin perquè deien que “havien pagat per veure el personatge sencer i no només una part”. Anècdotes a part, voldria destacar alguns dels representats d’aquesta Escola.

George Albert Smith. Especialista en filmar escenes còmiques que, utilitzant les noves tècniques de llenguatge captivava l’atenció de l’espectador com mai s’havia aconseguit fins el moment. Alguns dels seus films: The Corsican Brothers (1897); The kiss in the túnel (1900); Dorothy´s Dream (1903); Charles Urban. A més de creador de la productora, fou l’impulsor de les pel·lícules de persecucions i rescats que es varen fer molt populars a l’Anglaterra de principis de segle. Alguns exemples són Fire Call And Fire Escape (1899), i Man on the Lifeboat (1904); James Williamson. Va ser el més eclèctic dels directors de l’Escola, ja que va treballar en pel·lícules de tema documental, còmic i com no, de persecucions, a les que va dotar d’un llenguatge impressionant gràcies a un extraordinari ús dels diferents tipus de plans. Destaquen en la seva producció films com The big Swallow (1901), Fire (1902), The Soldier´s Return (1902), An Interesting Story (1904), Our New Errand Boy (1905).

La importància de l’Escola de Brighton a Europa serà transcendental per als creadors de la gran indústria americana. Com veurem properament, els directors americans utilitzaran, perfeccionaran i refinaran molt aquest llenguatge innovador dels britànics. Un dels exemples més importants durant la primera dècada del segle XX serà l’actor i director Edwing S. Porter.