XIV. Nanook l'esquimal

Ara que el gènere anomenat Documental està agafant cada vegada més força, tant pel que fa als propis creadors com i potser el més important, els mitjans de difusió (televisió, festivals, edicions en DVD, etc.), no podríem deixar de referir-nos al que està considerat el primer film documental de la història: Nanook l’esquimal, de Robert J. Flaherty (1922).

El documental és l’intent del director o creador de plasmar la realitat més immediata, aquella que ocorre davant la càmera d’una manera espontània i natural. Val a dir, que aquesta naturalitat és allò que l’espectador pot arribar a observar, ja que la veritat sobre la gran majoria de pel·lícules documentals solen tenir una part de preparació. És a dir, les escenes d’un film d’aquestes característiques solen mostrar persones, animals o plantes “reals”, en situacions “reals”, però que no sempre estan passant en el moment en què hi ha la càmera. En definitiva, que molts d’aquests films reflecteixen una situació prèviament succeïda però que la que veiem pot estar provocada. Un clar exemple són els documentals d’animals, que moltes vegades els protagonistes són animals ensinistrats.

Robert Flaherty va ser educat prop de la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Des de jove sempre va tenir un interès especial per explorar els territoris verges, concentrats en la seva majoria al país del nord. Abans de fer un dels molts viatges que va realitzar, algú va suggerir-li que s’emportés una càmera per filmar. Durant alguns anys, Flaherty va recopilar fins a 9.000 metres de pel·lícula, i ja el 1916 va començar a exhibir-les en privat. D’aquests rotllos no es conserva res, ja que un cigarret va incendiar l’habitació on l’intrèpid aventurer guardava les seves joies.

Tot i això, no es va donar per vençut i anys més tard, amb el suport de Revillon Frères, companyia de pells francesa, va tornar a filmar un famós caçador anomenat Nanook. Agafant com a referència els seus records d’allò que ja havia enregistrat, Flaherty va adaptar la quotidianitat de la família per tal de fer una pel·lícula. Al llars dels 79 minuts de pel·lícula veiem a Nanook fent coses que feia habitualment, altres que no feia mai i d’altres que des de feia molt de temps no realitzava. El resultat fou un film que ha influenciat molt a totes les generacions de documentalistes posteriors, però que a la vegada va provocar grans discussions tant per la seva veracitat com per alguns aspectes que tracta (caça de la morsa i venta de la seva pell).

L’anècdota tràgica del film va ser que un cop enllestit el muntatge, Nanook i la seva família van morir degut a una terrible tempesta de neu, semblant a una escena que podem veure al llarg del documental. Aquest fet negatiu va tenir una reacció dins la societat nord-americana i canadenca que va fer que la pel·lícula de Flaherty fos una de les més vistes de l’època, i que d’altra banda ha perdurat en el temps com un dels grans clàssics de la història del cinema.

XIII. El Dr. Caligari i el seu gabinet

Alemanya va patir una profunda crisi després de la 1a Guerra Mundial, afegint-hi la humiliació rebuda amb el Tracta de Versalles del 1919. El país viu una situació social, econòmica i política en decliu, fet que aprofitaran els nazis per imposar les seves idees.

Però no tot és negatiu a l’Alemanya de postguerra, ja que en el cinema, per exemple, trobarem alguns films que destacaran pel seu esperit innovador i serviran d’exemple per altres directors europeus i americans. D’entre tots aquests treballs, la cinta que més èxits va obtenir fou la filmada l’any 1919 sota la direcció de Robert Wiene, després de la renúncia de Fritz Lang, El gabinet del Dr. Caligari.

Es tracta d’una pel·lícula de terror ubicada en un context totalment irreal. L’argument tracta la història d’un home que és obligat a convertir-se en el Dr. Caligari. Aquest, per mitjà de mètodes com la hipnosi, aconseguirà esclavitzar un personatge, i es veurà implicat en una sèrie d’assassinats comesos a la misteriosa ciutat de Holstenwall. Amb el desenllaç de la trama, l’espectador és informat que tot ha estat producte de les imaginacions d’un malalt mental que es troba ingressat en un manicomi. Casualment, el doctor real d’aquest, coincideix amb la figura del Dr. Caligari a la imaginació, així com algunes de les estances del centre que ja han aparegut al llarg de les visions. Tot i aquestes similituds, val a dir que el tarannà del doctor en la realitat divergeix completament del doctor irreal, fet que s’ha volgut interpretar com una metàfora política del país.

A nivell tècnic Wiene no va fer cap tipus d’innovació, si no que més aviat es limita a situar la càmera davant d’un escenari en el qual els actors provoquen tot el moviment que podem observar. Tot i això, el film es caracteritza per la utilització d’uns decorats que gairebé no s’havien tornat a utilitzar des de Méliès. Fins el moment, la gran majoria de pel·lícules es limitaven a seguir la tendència imposada pels Lumière de fer un cinema documental o de ficció presentats de manera emotiva. Però aquest film, retorna al cinema màgic i teatral que havia fet el director francès a principis de segle, amb un maquillatge i uns decorats que donaran a l’escena una ambientació fantàstica i terrorífica. En aquest sentit sempre s’ha parlat de la direcció artística de la pel·lícula com a expressionista, tot i que no amb molt d’encert. Si que es veritat que les diagonals predominants en els decorats fan que l’espectador pugui veure en elles les idees artístiques de l’alemanya de l’època, però si ens centrem en la història, sembla que aquest expressionisme no deixa de ser una pertita burla cap als artistes de l’avantguarda, ja que aquest estil només s’utilitza en les visions d’un malalt i no a la realitat.

Sigui com sigui, El gabinet del Dr.Caligari és una obra mestra creada en un context històric molt difícil, però tot i així, és per a molt la pedra angular del posterior cinema de terror, influenciant decisivament a directors com Tod Browning (Dràcula, 1931) o James Whale (Frankenstein, 1931).

XII. Els còmic americans: Chaplin i companyia

És prou conegut el fet que la dècada dels anys 20 als Estats Units fou especialment dura per la societat en general. Amb una important ressaca de la 1a Guerra Mundial a Europa, la cada vegada més accentuada imposició dels sectors conservadors a nivell polític i, l’arribada de noves sentències legals com la llei seca, desembocaran en un tràgic final que no serà altra que el crack del 29 a la borsa de Nova York.

Sembla contradictori però, tot i l’estranya situació política, econòmica i social que es vivia a Nord-America, per a la industria cinematogràfica és precisament aquesta la que es pot considerar un dècada daurada. L’aparició i assentament de les grans productores a Hollywood (com la Metro Golwin Mayer), la consolidació de l’Star System, el perfeccionament tècnic dels films, així com l’establiment d’una indústria forta tant pel que fa a la distribució com a la comercialització del producte cinematogràfic, són alguns dels aspectes que faran de la nova ciutat de l’oest el centre mundial del cinema.

Tot i que trobarem que en aquests anys apareixeran les primeres grans pel•lícules de gairebé tots els gèneres, les que més èxit varen tenir, tant per la seva repercussió popular com per la seva eficàcia econòmica, va ser el cinema còmic, també conegut com Slapstick (pallassades): pastissos de nata, persecucions, cops i bufetades, etc. Aquest va ser el tipus de cinema més vist pels nord-americans i europeus durant aquest període anomenat per Raoul Walsh com Els violents anys vint (1939).

Chaplin

Nascut a Londres l’any 1889, s’ha convertit en una icona del Cinema arreu del món. Actor, director, productor, escriptor i compositor, Chaplin assoleix amb les seves petites peces còmiques la imatge perfecte de l’slapstick. Tot i que ja al 1914 fa el seu primer film amb l’aparició del personatge Charlot en el paper d’un periodista, no serà fins l’any 1921 que aconsegueix ser reconegut per la crítica després de l’estrena del llargmetratge The Kid (El noi). Sense cap dubte, és aquesta una de les grans obres mestres que s’han fet mai. A partir d’aquí Chaplin seguirà fent pel•lícules fins arribar a un total de 90, la majoria d’elles dins el gènere de la comèdia .

Però Chaplin no fou l’únic còmic que triomfarà durant aquesta etapa. Entre els actors – directors més destacats trobem a l’inigualable Harol Lloyd, amb films com The Grandma’s Boy (L’àvia) del 1922 o la popular L’home mosca (1923); el geni creador de Buster Keaton, del qual destaquen algunes pel•lícules com Mr. Holmes Jr. o la coneguda El maquinista de la general de 1927. Altres còmics de la pantalla els recordem perquè varen assentar la imatge de la parella descompensada, tant físicament com psicològica. Fou el duo format per Laurel & Hardy, popularment coneguts com el Gras i el Prim.

Tots ells van saber fer riure a la gent en un moment de gran incertesa per a tota la població, però potser el fet més genial dels seus films, en que tot i que l’objectiu és trobar el somriure, també ho feien des d’una implicació social que pretenia fer una crítica constructiva de l’època que els havia tocat viure, així com dels estereotips humans que es trobaven i que en alguns casos, encara trobem avui dia.

XI. Els reis de l'oest

La temàtica nadalenca ha estat al llarg de la història del cinema una referència recurrent per a la majoria dels gèneres cinematogràfics. Des de la clàssica ¿Què bello es vivir?, a la popular saga del nen trapella que fa fora de casa els lladres, o passant per les màgiques històries de Tim Burton, el Nadal ha estat un context ideal per a molts guions que sabien reforçar aquest ambient de felicitat per decret que s’estableix durant aquestes dates tant assenyalades. Potser hi ha un film poc conegut que gairebé ens consta imaginar que estigui ambientat en el Nadal i, que a més, faci tota una metàfora d’una de les històries més conegudes arreu del planeta. Es tracta d’un film secundari del director John Ford, titulat Tres padrins (1948).

Remake d’una pel·lícula dirigida pel mateix Ford el 1917 i que en aquella ocasió va ser titulada Sentència de mort, el film narra les dificultats amb les que es troben tres homes que decideixen fer-se càrrec d’un nen acabat de néixer, ja que la mare ha mort poc desprès de donar a llum. Aquesta història havia estat portada a la pantalla en moltes altres ocasions, fins i tot en pel·lícules dels anys noranta on veiem les peripècies exagerades de tres homes solters per poder cuidar un infant sense que aquest prengui mal.

La diferència entre altres films i el de Ford és que el mestre del western ens situarà la història al més salvatge oest americà en plena època nadalenca. Però no podem parlar del Nadal al far-west ple de neu, amb pare noels i avets, si no que el context és un àrid i polsegós desert on el tret més important és la manca d’aigua.

Així doncs, Ford en presenta tres bandits que acaben de robar el banc d’una població anomenada Welcome. Un cop s’han fet amb el botí fugen de les pistoles dels homes del poble cap al desert calorós, on aniran seguint els dipòsits d’aigua que hi ha a la zona. Poc a poc els dipòsits seran vigilats pel homes del xèrif, i d’aquesta manera els tres homes arriben a una caravana abandonada on troben una mare moribunda amb el fill acabat de néixer. Els homes prometen a la mare que cuidaran del nen, i desprès d’enterrar-la, decideixen tornar al poble.

En el camí de retorn dos dels homes moren, però el bandoler Hightower, encarnat pel mític John Wayne, aconsegueix arribar al poble just el dia 24 de desembre, i es rebut pels ciutadans com un autèntic heroi. Per arrodonir el happy end, l’heroi decideix adoptar el fill i això fa que el xèrif li rebaixi la condemna; a més, la filla del banquer al que Wayne i els seus companys havien robat, s’enamora del foragit i promet esperar-lo fins que surti de la presó.

El fet que Hightower arribi al poble amb el nen el dia abans de Nadal és una clara referència a la coneguda escena de l’Epifania o vinguda dels reis mags del Nou Testament, i Ford expressa aquí la seva religiositat amb una metàfora als textos bíblics però sense sortir mai de d’un gènere que té ben poc de nadalenc.