XIII. El Dr. Caligari i el seu gabinet

Alemanya va patir una profunda crisi després de la 1a Guerra Mundial, afegint-hi la humiliació rebuda amb el Tracta de Versalles del 1919. El país viu una situació social, econòmica i política en decliu, fet que aprofitaran els nazis per imposar les seves idees.

Però no tot és negatiu a l’Alemanya de postguerra, ja que en el cinema, per exemple, trobarem alguns films que destacaran pel seu esperit innovador i serviran d’exemple per altres directors europeus i americans. D’entre tots aquests treballs, la cinta que més èxits va obtenir fou la filmada l’any 1919 sota la direcció de Robert Wiene, després de la renúncia de Fritz Lang, El gabinet del Dr. Caligari.

Es tracta d’una pel·lícula de terror ubicada en un context totalment irreal. L’argument tracta la història d’un home que és obligat a convertir-se en el Dr. Caligari. Aquest, per mitjà de mètodes com la hipnosi, aconseguirà esclavitzar un personatge, i es veurà implicat en una sèrie d’assassinats comesos a la misteriosa ciutat de Holstenwall. Amb el desenllaç de la trama, l’espectador és informat que tot ha estat producte de les imaginacions d’un malalt mental que es troba ingressat en un manicomi. Casualment, el doctor real d’aquest, coincideix amb la figura del Dr. Caligari a la imaginació, així com algunes de les estances del centre que ja han aparegut al llarg de les visions. Tot i aquestes similituds, val a dir que el tarannà del doctor en la realitat divergeix completament del doctor irreal, fet que s’ha volgut interpretar com una metàfora política del país.

A nivell tècnic Wiene no va fer cap tipus d’innovació, si no que més aviat es limita a situar la càmera davant d’un escenari en el qual els actors provoquen tot el moviment que podem observar. Tot i això, el film es caracteritza per la utilització d’uns decorats que gairebé no s’havien tornat a utilitzar des de Méliès. Fins el moment, la gran majoria de pel·lícules es limitaven a seguir la tendència imposada pels Lumière de fer un cinema documental o de ficció presentats de manera emotiva. Però aquest film, retorna al cinema màgic i teatral que havia fet el director francès a principis de segle, amb un maquillatge i uns decorats que donaran a l’escena una ambientació fantàstica i terrorífica. En aquest sentit sempre s’ha parlat de la direcció artística de la pel·lícula com a expressionista, tot i que no amb molt d’encert. Si que es veritat que les diagonals predominants en els decorats fan que l’espectador pugui veure en elles les idees artístiques de l’alemanya de l’època, però si ens centrem en la història, sembla que aquest expressionisme no deixa de ser una pertita burla cap als artistes de l’avantguarda, ja que aquest estil només s’utilitza en les visions d’un malalt i no a la realitat.

Sigui com sigui, El gabinet del Dr.Caligari és una obra mestra creada en un context històric molt difícil, però tot i així, és per a molt la pedra angular del posterior cinema de terror, influenciant decisivament a directors com Tod Browning (Dràcula, 1931) o James Whale (Frankenstein, 1931).