XIV. Nanook l'esquimal

Ara que el gènere anomenat Documental està agafant cada vegada més força, tant pel que fa als propis creadors com i potser el més important, els mitjans de difusió (televisió, festivals, edicions en DVD, etc.), no podríem deixar de referir-nos al que està considerat el primer film documental de la història: Nanook l’esquimal, de Robert J. Flaherty (1922).

El documental és l’intent del director o creador de plasmar la realitat més immediata, aquella que ocorre davant la càmera d’una manera espontània i natural. Val a dir, que aquesta naturalitat és allò que l’espectador pot arribar a observar, ja que la veritat sobre la gran majoria de pel·lícules documentals solen tenir una part de preparació. És a dir, les escenes d’un film d’aquestes característiques solen mostrar persones, animals o plantes “reals”, en situacions “reals”, però que no sempre estan passant en el moment en què hi ha la càmera. En definitiva, que molts d’aquests films reflecteixen una situació prèviament succeïda però que la que veiem pot estar provocada. Un clar exemple són els documentals d’animals, que moltes vegades els protagonistes són animals ensinistrats.

Robert Flaherty va ser educat prop de la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Des de jove sempre va tenir un interès especial per explorar els territoris verges, concentrats en la seva majoria al país del nord. Abans de fer un dels molts viatges que va realitzar, algú va suggerir-li que s’emportés una càmera per filmar. Durant alguns anys, Flaherty va recopilar fins a 9.000 metres de pel·lícula, i ja el 1916 va començar a exhibir-les en privat. D’aquests rotllos no es conserva res, ja que un cigarret va incendiar l’habitació on l’intrèpid aventurer guardava les seves joies.

Tot i això, no es va donar per vençut i anys més tard, amb el suport de Revillon Frères, companyia de pells francesa, va tornar a filmar un famós caçador anomenat Nanook. Agafant com a referència els seus records d’allò que ja havia enregistrat, Flaherty va adaptar la quotidianitat de la família per tal de fer una pel·lícula. Al llars dels 79 minuts de pel·lícula veiem a Nanook fent coses que feia habitualment, altres que no feia mai i d’altres que des de feia molt de temps no realitzava. El resultat fou un film que ha influenciat molt a totes les generacions de documentalistes posteriors, però que a la vegada va provocar grans discussions tant per la seva veracitat com per alguns aspectes que tracta (caça de la morsa i venta de la seva pell).

L’anècdota tràgica del film va ser que un cop enllestit el muntatge, Nanook i la seva família van morir degut a una terrible tempesta de neu, semblant a una escena que podem veure al llarg del documental. Aquest fet negatiu va tenir una reacció dins la societat nord-americana i canadenca que va fer que la pel·lícula de Flaherty fos una de les més vistes de l’època, i que d’altra banda ha perdurat en el temps com un dels grans clàssics de la història del cinema.