L’octubre de 1928, el cinema Studio 28 del parisenc barri de Montmartre, acull l’estrena d’un curtmetratge de quinze minuts ideat per dos antics alumnes de Seguidors i membres del grup dels surrealistes format a París, els dos directors de la pel·lícula van seguir les directrius proposades per André Breton l’any 1924 en el Manifest Surrealista. Per aquest motiu, el dia de l’estrena, a la que va assistir l’elit cultural parisenca de la dècada de 1920, Breton i tot el grup surrealista van decidir que aquelles imatges plasmaven de manera extraordinària el que ell havia expressat anys enrere com a ideari artístic i vital. És en aquest ideari on es parla de la importància del somni per a la creació (Breton era un enfervorit seguidor de Freud).
Segons explica el propi Buñuel al seu excel·lent llibre de memòries Mi último suspiro: "Esta película nació de la confluencia de dos sueños. Dalí me invitó a pasar unos días en su casa, al llegar a Figueras, yo le conté un sueño que había tenido poco antes, en el que una nube desflecada cortaba la luna y una cuchilla de afeitar hendía un ojo. Él, a su vez, me dijo que la noche anterior había visto en sueños una mano llena de hormigas. Y añadió: ¿Y si, partiendo de esto, hiciéramos una película?"
En el mateix llibre, Buñuel explica que tot el guió el van fer seguint aquesta idea de no-cohesió entre les diferents escenes, que es remarquen amb els cartells que apareixen al llarg del film i que no segueixen cap tipus de coherència cronològica: Érase una vez, ocho años después, Hacia las tres de la madrugada, En primavera.
Per tant, ens trobem davant una obra que trenca amb totes les lleis de la narrativa cinematogràfica que s’havien anat establin fins al moment. A més, tot i que en aquell moment ja es comptava amb la incorporació del sistema sonor en els films, Buñuel i Dalí varen decidir no incorporar-ho a la pel·lícula, element que servirà per remarcar la potència de les imatges a la pantalla.
Un chien andalou ha estat un referent per a molt directors posteriors que, d’una manera o altra han volgut homenatjar en les seves obres als dos directors surrealistes: la papallona Acherontia atropos, que es caracteritza per tenir una mena de calavera al tòrax, va ser utilitzada al cartell de El silencio de los corderos (1991); Lynch recrearà la mà amb un forat del que surten formigues, a la pel·lícula Corazón Salvaje (1990) en una escena en què un gos és qui porta la mà; fins i tot el propi Hitchkoc a Recuerda (1945), rodarà una seqüència creada per Dalí on apareix la imatge de la navalla i l’ull.
Però el curt de Buñuel i Dalí ha traspassat les fronteres de la pantalla per passar a ser una icona de referència surrealista i freudiana que molts artistes prendran com a símbol de revolució (David Bowie obria els seus concerts durant la gira de 1076 amb la projecció del film).
A més, Un chien andalou té com una mena de maledicció que també acosta el film a les capes més esotèriques, ja que els dos protagonistes de la pel·lícula, Pierre Batcheff i Simone Mareuil es varen suïcidar.
L’èxit que va tenir la pel·lícula en el seu moment va fer que Buñuel i Dalí treballessin plegats en un segon projecte que estrenarien dos anys més tard a la mateixa ciutat: L’age d’or.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada