Després de l’estrena i l’èxit de Un chien andalou a París, els dos director del curtmetratge varen ser acceptats de manera gairebé immediata a les reunions del grup dels surrealistes al Cafè Cyrano. Els propis membres del grup animaven als artistes espanyols a continuar amb la seva tasca cinematogràfica, però Dalí va tornar a Figueres i Buñuel havia descartat la possibilitat de continuar dins el món del cel·luloide degut als alts costos per finançar un llargmetratge. Però mesos més tard, el surrealista Georges-Henri Rivière va presentar Buñuel als vescomtes de Noailles, els quals estaven fascinats amb la primera pel·lícula del director aragonès i volien finançar el seu proper treball. Els vescomtes volien donar llibertat absoluta a Buñuel per a l’execució del film i només posaven com a condició que la banda sonora fos d’Igor Stravinsky.
Buñuel es va mostrar molt reticent, tant pel condicionant que posaven, com pel fet que eren membres de l’aristocràcia, classe social que Buñuel depreciava obertament. Finalment però, Rivière va convèncer el director per començar a treballar en el que és la primera pel·lícula d’uns dels més grans directors de la història.
En algunes ocasions, quan hom vol parlar a propòsit d’un objecte o creació artística, val més escoltar la pròpia interpretació que l’artista-creador en fa. En el cas del director aragonès Luis Buñuel, cal recórrer a l’excel·lent llibre de memòries escrit per Jean-Claude Carrière Mi último suspiro, per entendre en gran mesura les seves pel·lícules.
Quan parla de L’Âge d’or (1930), Buñuel diu: “El instinto sexual y la pulsión de la muerte forman la sustancia de la película. Es una cinta romàntica realizada con frenesí surrealista”.
El film comença amb un documental sobre la manera de viure dels escorpions, al qual Buñuel va afegir una sèrie de comentaris científics. Val a dir que, L’Âge d’or fou el primer film sonor fet íntegrament a França i, aquest element va servir al director de Calanda per introduir al cinema dos dels recursos que ara són totalment quotidians, com són la veu en of i els pensaments dels protagonistes. A partir d’aquí l’espectador està sotmès a tota una sèrie de magnífiques seqüències oníriques que, a diferencia del curt realitzat dos anys abans, sí té una línia argumental definida: dos amants que es neguen a que el seu amor, passional i subjectes a les seves pròpies normes, hagi d’ésser prohibit degut als preceptes morals, religiosos i socials ancorats en la tradició.
A part d’aquest, també trobem tractats de forma menys important altres temes que en aquells moments suposaven una important reivindicació per a Buñuel i els surrealistes en general: la violència, l’església, la decadència i putrefacció de tot, l’absurd i l’humor i l’obra literària de Sade. Igualment, L’Âge d’or compta amb algunes de les imatges més surrealistes de tota la iconoclàstia fílmica, com poden ser la de la protagonista Lya Lysels xuclant el dit del peu a una estàtua; els esquelets de dos bisbes encara vestits; una vaca sobre el llit d’una alcova burgesa (símbol de l’avorriment sexual); el pintor Marx Ernst com a fràgil bandoler agonitzant; o l’escena en què apareix un home passejant per Roma amb una pedra al cap just quan passa davant d’una escultura que té la mateixa pedra al cap. Aquesta última va ser la única aportació que Salvador Dalí va fer al guió i per aquest motiu el seu nom surt als crèdits.
Henry Miller va escriure sobre el film i el seu director: “O estàs fet igual que la resta de la humanitat civilitzada, o ets íntegre i orgullós com Buñuel. I si ets íntegre i orgullós, ets anarquista i tires bombes”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada