XXVII. El codi Hays

El cinema que es feia a Hollywood al llarg dels anys 20 i principis dels 30 es caracteritzava per una gran llibertat creativa i llibertat temàtica, amb la única autocensura que els propis artistes s’imposaven. Alguns dels temes tractats en aquests films eren la prostitució, les drogues, els assassinats, l’adulteri, la homosexualitat, etc. i això va cridar l’atenció, de manera molt negativa, dels sectors religiosos i més conservadors de la societat. En el fons, l’escàndol que algunes obres provocaven es devia al fet que el que es veia a les pantalles era el reflex d’una societat nord-americana que passava per una època d’allò més fosca, i concretament a Hollywood, cada vegada més es produïen fets d’allò més immorals: assassinats d’actors, morts per sobredosi, escàndols sexuals, etc. Un altre fet decisiu però no reconegut entre les esferes puritanes, era la por que s’havia instal·lat a les diferents religions que hi havia als Estats Units i degut a la veneració que la gent sentia per alguns membres de l’Star System hollywoodenc, i que en alguns casos, superava a la veneració dels propis símbols religiosos.

Per aquests motiu, alguns dels sectors religiosos més radicals varen redactar una sèrie de normes a les que totes les pel·lícules que volguessin ser estrenades als Estats Units havien de complir les normes establertes en aquell codi, que va passar a la història amb el nom d’uns dels seus impulsors i màxim defensors: William H. Hays.

L’any 1930 Hays, R. P. Daniel A. Lord i S. J. Martin Quigley varen redactar aquest codi, però no va ser fins el 1934 que el Codi adoptaria el nom de Codi Hays i començaria a aplicar-se de forma contundent i definitiva fins el 1967, any en què va donar pas al nou sistema de censura MPAA film rating system. Val a dir que, algunes productores, van assimilar el codi com a intern, per tal de no trobar-se amb problemes que poguessin repercutir en els seus beneficis empresarials.

El Codi Hays va privar als nord-americans de totes les pel·lícules fetes fora dels Estats Units, així com aquelles que s’estrenaven dins del circuit independent. Per sort per al gran públic, aquesta contundència va anar minvant al llarg dels anys, com totes aquelles coses imposades que intenten limitar la llibertat de la societat.

Hays i els seus companys varen redactar tres principis bàsics a partir dels quals desenvoluparen tota una sèrie d’apartats concrets:

1. No s’autoritzarà cap film que pugui rebaixar la qualitat moral dels espectadors. Mai es conduirà a l’espectador a que pugui prendre partit del crim, el mal o el pecat.

2. Les formes de vida descrites a les pel·lícules seran correctes, tenint en compte les exigències del drama i de l’espectacle.

3. La llei, natural o humana, no serà ridiculitzada i la simpatia del públic no anirà cap aquells que la incompleixen.

Amb aquestes normes tant interpretable molts realitzadors i productores varen fer algunes pel·lícules d’una ambigüitat moral increïble que no feien res més que desorientar el públic i dirigir-lo cap un pensament estandarditzat que no suposés un perill per a les classe més poderoses i benestants dels Estats Units, que no eren altre cosa que les més immorals.