XV: Dràcula Lugosi

Com ja havíem vist, la dècada del 1930 va ser molt prolífera alhora de traspassar a la gran pantalla alguns dels personatges més terrorífics que un segle abans havien sorgit a moltes novel·les. Un d’aquests casos fou el del vampir més famós de Transilvania: el compte Vlad Draculea. Aquest era el nom del personatge de ficció protagonista a la novel·la Dràcula (1897) de l’irlandès Bram Stoker. Molts crítics han volgut assenyalar que Stoker es va inspirar en un personatge real del segle XV, Vlad Tepes “l’Empalador”. Tepes també fou conegut com draculea, que en romanès significa “fill del drac”, i aquest sobrenom li venia perquè era integrant de l’Ordre del Drac.

Rodada a finals de 1930 i estrenada el dia de Sant Valentí de l’any següent, Dràcula de Tod Browning marca l’inici del veritable cinema de terror com a gènere amb personalitat pròpia i també del popular subgènere de vampirs. El director d’aquest film va comptar amb la col·laboració del director de fotografia Karl Freund, que era el màxim exponent en quant al cinema de terror expressionista que s’havia donat dues dècades abans a Alemanya. Browning per la seva part, havia dirigit uns anys abans La casa de l’horror, on ja apareix Lon Chaney com a vampir, on ja va demostrar una excel·lent capacitat per al gènere. Per tant ens trobem amb una obra que representarà una síntesi de les dues corrents més importants del cinema de terror mut.

Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula són la llum i els decorats. La fantàstica il·luminació de Freund, destacant la mirada del vampir, així com les seves mans amenaçadores que no són més que el preludi d’unes dents totalment afilades, que serveixen al monstre per xuclar la sang del coll de joves de pell blanca. També són molt importants els decorats, tant al castell de Romania com a la ciutat de Londres, on el vampir decideix traslladar-se. Al castell del compte, hi veiem una fantàstica recreació de les típiques construccions gòtiques, amb uns enormes finestrals; pel que fa a la segona localització, el treball és excel·lent, amb les impressionants escales que condueixen a les catacumbes. Tot i així, no hem d’obviar que des del punt de vista tècnic, la cinta presenta elements que per aquell moment podien ser considerats prehistòrics, com el fet que gran part del guió té com a escenari una sala d’estar (teatralitat).

Per aquest film, Browning va agafar com a referent les adaptacions que s’havien fet de la novel·la a Brodway. Després de la mort de l’actor Lon Chaney, per al qual Browning havia pensat el paper de vampir, un actor hongarès que havia tingut molt èxit en les diferents versions teatrals, va ser escollit per al paper principal. No era un altre que Bela Lugosi (1882-1956). Potser fou el seu marcat accent que en el moment d’estrenar el film, aquells jove Dràcula va causar una sensació terrorífica a tots els assistents, i amb el temps, ha acabat sent la icona del Dràcula clàssic (potser el vampir modern respon més al prototipus de Tom Cruise, Gary Oldman o Bratt Pitt). Bela Lugosi va tenir una trajectòria professional oposada a la del seu personatge i, després d’anys d’oblit que el van portar a viure amb gran dedicació a l’heroïna, el nefast i famós director Ed Wood el va recuperar per participar en alguns dels pitjors films de la història, com Plan 9 from Outer Space (1959).

Als setanta-tres anys Lugosi va morir d’un atac de cor i, com va deixar escrit al seu testament, va ser incinerat amb el vestit que tants èxits l’havia reportat.