L’any 1939 United Artist va estrenar The Stagecoach (La diligència), pel·lícula del director John Ford que incorporava en el repartiment una jove promesa per a l’star system de Hollywood: John Wayne.
El film comença amb la parada d’un carruatge que fa el trajecte entre Tonto i Lordsburg, ciutats situades als àrids paisatges de l’oest nord-americà. En ell hi viatgen cinc personatge i els dos conductors de la diligència, els quals caracteritzen de forma genèrica però realista els diferents grups de la societat blanca americana de finals de segle XIX: la estirada Lucy Mallory, esposa d’un oficial de cavalleria i que es troba en avançat estat d’embaràs; Hatfield, jugador que encara creu en els codis d’honor heretats pels seus avantpassats; Mr. Peacock, tractant de licors, bondadós i mediocre; Doc Boone, metge alcohòlic però “simpàtic” i Dallas, prostituta de bon cor que ha estat expulsada de la ciutat. Junt a aquests personatges trobem també a Curley Wilcox, dur representant de la llei que acompanyarà a l’exterior de la diligència al conductor Buck, personatge graciós típic del western. Abans de sortir de la ciutat s’afegirà a la diligència el Sr. Gatewood, banquer mesquí representant de les classes socials hipòcrites de l’època.
El trajecte es veurà interromput davant l’assalt del jove proscrit Ringo Kid. Amb un espectacular zoom de la càmera situada al sostre del carruatge, Ford mostra al món per primera vegada el que serà l’heroi cinematogràfic per excel·lència de tota una generació, l’actor John Wayne. Kid es sotmet a la custodia del sheriff Wilcox fins arribar a la ciutat de Lordsburg. A partir del moment en que Kid entra dins el reduït espai de la diligència es comencen a produir tota una sèrie de tensions i conflictes entre els viatgers, que acabaran definint-se en dos bàndols ben definits segons la seva condició social.
En aquest sentit, Ford i el guionista Dudley Nichols, van voler remarcar l’aspecte més psicològic dels personatges, element que fins aleshores no s’havia tractat en pel·lícules del gènere (la majoria es limitava a les lluites territorials entre els nadius indis i el setè de cavalleria). Aquest nou element va reportar al western un recurs que posteriorment la majoria de directors aniran incloent a les seves produccions i que reconduirà el gènere cap a un nou estil fílmic i narratiu.
Però John Ford no es limità a evolucionar el western des del punt de vista de la història, si no que a nivell tècnic va fer propostes arriscades per a l’època i que ara trobem a qualsevol pel·lícula del gènere: com ja hem esmentat anteriorment, Ford va situar físicament la càmera a llocs com el sostre de la pròpia diligència, damunt els cavalls, etc. Un altre detall important és la presentació dels immensos paisatges àrids tan característics de la zona com Monument Valley, que en alguns casos acaba per convertir-se en un personatge més.
El film acaba amb un happy end que el públic espera des de l’aparició de Ringo Kid: que aquest i Dallas acabin per formar un família feliç. Potser en una època en què els sectors conservadors nord-americans estaven amb força, no és d’estranyar que Ford rebés algunes crítiques precisament per aquest final: un proscrit i una prostituta que acaben sent lliures i feliços, però Ford els va saber contestar amb excel·lents films.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada