XXXVI. En algun lloc, més enllà de l’arc de St. Martí

Tot i que aviat farà setanta anys de l’estrena de The wizard of Oz (El mago de Oz), 1939, de Victor Fleming, encara avui veure aquest delirant però encantador somni provoca en l’espectador una sensació de retorn a la infantesa, o en el cas dels infants, una meravella de conte acolorit que, tot i la esbojarrada trama, acaba transmetent una sèrie de valors socials sobre l’amistat i les il·lusions personals.

El film està basat en la novel·la que L. Frank Baum va publicar a principis del segle XX El maravilloso mago de Oz, i ha passat a convertir-se en un dels grans contes de fades del cinema, a més de ser un excel·lent musical. La pel·lícula va servir per convertir a l’actriu i cantant Judy Garland d’artista infantil amb talent a estrella del cinema i, per alguns, icona d’una època vital: la infantesa.

Quan es va estrenar no va reportar gaires ingressos a la productora ja que el cost de la pel·lícula havia estat molt elevat degut al Tecnicolor. Tot i així, el seu èxit es va donar a partir de la dècada dels 50 quan, juntament amb ¡Que Bello es vivir!, F. Kapra (1946), es va convertir en una de les pel·lícules que moltes cadenes televisives programaven al llarg del Nadal.

Juntament amb el seu gosset Toto, Dorothy Gale es arrossegada dins de casa seva per un tornado, a una Kansas de color sèpia. El tornado la porta fins al màgic tecnicolor del País d’Oz, on només arribar, aixafa una bruixa sota de casa seva i rep de Glinda La Bona el do de les sabates màgiques de robins de la bruixa morta. Amb aquestes sabates comença a caminar pel camí de llambordes grogues que la portarà fins a la Ciutat Esmaragda on el Mag que hi viu li dirà com tornar a casa. Al llarg del camí anirà coneixent a tota una sèrie de personatges, alguns amics i d’altres enemics, que s’afegiran a la seva travessia perquè també tenen objectius importants que acomplir: un Espantaocells, un home de Ferro i un Lleó sense valor.

La música del film conté alguns temes inoblidables i que han passat a formar part de la fonoteca històrica: Over the rainbow (més enllà de l’arc de St. Martí), Off to see the wizard (anem a veure el mag), gràcies als compositors H. Arlen i E. Harburg. Un altre element important són els decorats increïbles on de vegades trobem coreografies amb centenars de personatges com els Munchkins. Tot això fa pensar que, tot i que als títols de crèdit consta com a director i cap de la pel·lícula el flamant director Victor Fleming (el mateix any dirigirà Lo que el viento se llevó), el vertader artífex del film fou el productor Mervyn LeRoy que es va encarregar de saber encaixar tots els elements i persones que participaren en el rodatge.

A més de tots aquests elements citats fins ara, a The wizard of Oz trobem una frase que molts consideren una sentència filosòfica inapel·lable i que, l’home de Ferro diu en un moment del film: “Els cors mai seran pràctics fins que no siguin irrompibles”.