XXXVII. Gone with the wind

El reputat productor David O. Selznick no va deixar que se li escapes el best seller de Margaret Mitchell ambientat en la guerra de secessió dels Estats Units. L’escriptora va suggerir a Basil Rathbone per al paper de Rhett Buttler, però ell va preferir donar-li a Cark Gable. Després de cercar actrius per tot el país i de moltes disputes a Hollywood entre les aspirants al paper de protagonista femenina, Selznick va optar per l’actriu britànica Viven Leigh per encarnar la bellesa del sud d’Scarlett O’Hara. Selznick va insistir en que tots els detalls del film havien de ser molt espectaculars, i desprès d’esgotar tres directors (Sam Wood, George Cukor i Víctor Fleming), va calar foc al que quedava dels decorats de King Kong (Merian C. Cooper, 1933), per muntar l’incendi d’Atlanta, va contractar extres suficients per repetir la Guerra de Secessió i va asseure’s a esperar els Oscars i les aclamacions del públic.

Gone with the wind (Lo que el viento se llevó), va ser concebuda com la pel·lícula definitiva de Hollywood i durant dècades ha estat el punt de referència per al cinema èpic popular (de fet, avui en dia encara té una gran importància cinematogràfica). La majoria de les escenes realment importants apareixen a la primera meitat, dirigida principalment per Cukor amb el seu toc especial per als personatges i els seus matisos.

Fleming, per la seva part, es va encarregar més de la part fulletonesca, com l’escena en què el matrimoni de la parella protagonista comença a deteriorar-se degut als daltabaixos de la guerra. Són molt menys convincents que els detalls de la unió de la mateixa parella al llarg de la primera part del film.

El motor de l’argument de la cinta és el cor vacil·lant d’Scarlett, que Leight interpreta primer com a dèbil però que desprès veurà com una dona forta: està tan encapritxada amb Ashley Wilkes que primer es casa amb diferent homes dèbils quan Wilkes es decideix per Melanie, que és més femenina d’una forma convencional. Rhett Buttler, molt més pragmàtic, entra a la pel·lícula i Scarlett se sent fortament atreta per ell mentre que paral·lelament la guerra posa fi (per sort!), a l’estil de vida del Sud. Es casa amb Buttler després de pronunciar una de les frases més famoses de la història del cinema: “Juro que no tornaré a passar gana mai més”, i que farà qualsevol cosa perquè Tara, la plantació del seu pare, segueixi funcionant tot i el saqueig de les autoritats i els oportunistes ianquis. Fins que Rhett la rebutja no se’n dóna conta que l’estima de veritat, la qual cosa dóna peu al clàssic final obert que en el que Rhett marxà (“Francament estimada, tan me fa!”) i Scarlett jura que tornarà a conquistar-lo (“Demà serà un altre dia...”).

Tot i que el plantejament històric del film, així com va fer Griffith, ens mostra una sèrie de complexitats com el fet de veure esclaus feliços, o plantejar el grup de blanc encaputxats com una organització heroica, Gone with the wind compta amb algunes escenes irresistibles per a l’espectador, com quan la càmera es va allunyant mentre Scarlett ajuda als ferits i el pla, poc a poc, es fa omplint de soldats ferits. O bé, la inoblidable pujada d’escala de Gable amb Vivien Leight als braços que acaba amb unes ombres plenes de connotacions sexuals.

Per això, encara avui, aquest film té dret a ser considerada la última paraula del cinema de Hollywood.