XLII. Sempre ens quedarà París…

Sense cap mena de dubte Casablanca, Michael Curtiz (1942), és una de les pel·lícules més estimades de tots els temps. Un melodrama romàntic que és el referent fílmic en quan a un ambient exòtic creat en uns estudis. Els estudis de la Warner varen ser transformats en una meravellosa ciutat de l’Àfrica del Nord (Marroc), que si l’espectador s’hi fixa bé, té moltes més ressonàncies de les que té la ciutat real. A més, Casablanca ens ofereix una llarga llista de grans intèrprets, frases citables, seqüències inoblidables i molts altres aspectes que l’han feta una de les millors pel·lícules de l’Era Daurada del cine de Hollywood.

Com ja hem dit, el film de Curtiz compta amb una llarga llista de personatges prototips interpretats de manera excel·lents pels diferents actors: Humphrey Bogart en el paper de Rick (“el de todas las tabernas”), amb esmoquin blanc o gavardina amb el cinturó ben ajustat; Ingrid Bergman, l’enamorada i enyorosa Ilsa (“Sé que nunca tendré fuerzas para dejarte otra vez”), una visió de la dona més apropiada d’uns estudis cinematogràfics que d’una ciutat del desert africà. Els dos, amb la inoblidable melodia As Time Goes By de fons, somien amb la vida senzilla que tenien junts abans que comencés la Guerra i ho espatllés tot.

Un altre dels personatges importants és el paper que fa Claude Rains, el romàntic però cínic cap de la policia Renault, irònic observador de les absurditats de la vida, supervivent oportunista que acaba revelant-se com el personatge més romàntic de tots en la seva frase final: “esto podría ser el principio de una gran amistad”, que demostra que ell és la parella ideal per a Rick en la nova etapa d’aquest per defensar les llibertats de les persones.

Un altre encert important al film són els personatges secundaris, que aniran omplint el context dels personatges protagonistes: el patriota xec Víctor Laszlo que dirigeix l’escòria del país amb la interpretació de la La Marsellesa per tal d’apagar els càntics nazis i, de retruc, enerva als el fervor patriòtic dels col·laboracionistes; el General nazi Strasser, amb la seva forma de caminar tant extraordinària, donant cops de tacó, i que passarà la major part del film fent una trucada que no acabarà mai; i com no, el lleial Sam (Dooley Wilson), que va tocant suaument les tecles del seu piano i intercanviant mirades de comprensió i complicitat vers els dos enamorats.

Una de les curiositats del rodatge, segons explicava el seu director, és que el guió s’anava reescrivint durant el propi rodatge, amb la qual cosa I. Bergman no va saber fins el moment de rodar la última escena si marxaria amb Henreid o es quedaria a Casablanca amb Bogart. Potser per això, un dels aspectes més atraients per al públic, és aquesta sensació d’una història inacabada, ja que el final deixa als personatges suspesos en l’aire (avió) i en el desert, que fa que molts dels espectadors que van veure el film a la època i aquells que l’hem descobert posteriorment, ens preguntem: Què va ser d’aquests personatges durant els anys següents en què Europa es veurà abocada cap a la Gran Segona Guerra?