XLIII. Cinema durant la guerra

Així com durant el període en què va durar la Primera Guerra ja s’albirava quina podia ser una funció militar del cinema, al llarg dels tres anys que va durar la Segona Gran Guerra moderna, el cinema va ser un instrument més a l’hora de combatre l’enemic. La majoria de països implicats en el conflicte van reclutar alguns dels seus millors exponents cinematogràfics per tal de crear pel·lícules i noticiaris que van ser una important eina de propaganda de les idees polítiques i militars.

Aquest cinema bèl·lic (no com a gènere sinó com a instrument), tenia dues destinacions ben diferents: interna i externa. El missatge és un enaltiment del patriotisme i de recolzament a l’esforç dels combatents, de manera que la reraguarda, és a dir, els ciutadans que no estaven a les trinxeres, també estaven en un estat de combat permanent, ja que el cinema els donava arguments per pensar que el seu país estava fent justícia al camp de combat. Però aquesta mateixa propaganda es posa de manifest en països neutrals dins el conflicte, ja que les potències implicades volen convèncer-los que s’alineïn a la seva causa. Per tant, d’una banda podem classificar un tipus de cinema com a propaganda per als propis i d’argumentació, per l’altre, per als demés.

Europa, sumida en un context bastant negre, patirà l’èxode forçós de molt cineastes cap als Estats Units, perjudicant la indústria europea en favor de l’americana. La majoria d’aquests actors, productors i directors es veuran expulsats dels seus països d’origen bé per estar en contra de la ideologia del seu país o bé pel simple fet de ser jueu. En aquest sentit Alemanya serà capdavantera, ja que expulsarà alguns dels seus millors valors (Max Reinhart), i a més, serà la que faci una major inversió en quant al cinema de propaganda (es projecten als cinemes la ocupació de Polònia i de França, a més de documentals on s’enalteix la raça ària per contra de les persones jueves). Mentrestant, la indústria nord-americana veurà com floreixen directors clàssics com Capra o Wilder.

Un cop acabada la Guerra, Europa està sotmesa a una forta crisi econòmica (més gran fins i tot que l’actual!), i això impedirà que la indústria cinematogràfica europea pugui fer ombra a la nord-americana. A més, amb l’aparició de la televisió (als Estats Units el 1947 i a Europa el 1950), el cinema en general pateix una important davallada d’espectadors, que repercuteix directament en les seves produccions.

Aquest nou invent permet la desaparició del cinema informatiu i de propaganda, ja que els nous documentals que inclouen aquesta temàtica es faran amb finalitats televisives. Però no tots els països faran aquest pas, ja que per exemple a Espanya, el règim de Franco enredereix l’entrada de la televisió fins el 1960, ja que no es considerava un invent important. Per contra, el NO-DO se seguirà projectant als cinemes fins el 1975, ja que el dictador ho considerava com un element important per influenciar el poble.

Al llarg de la postguerra aniran apareixen nous avenços en el camp tècnic, com l’Estman Color (permet filmar en tres colors), i el més important de tots, el Cinemascope o pantalla ampla (1953), que permetrà la majestuositat de molts plans com els que veiem a films posteriors com Ben-Hur (1959).