VIII. Els inicis del cinema català

El mes de desembre de 1896 va tenir lloc la primera projecció cinematogràfica a Catalunya, concretament a Barcelona. El lloc escollit va ser la casa dels fotògrafs coneguts com Napoleón, ubicada al cor de la ciutat comtal: Les Rambles. Val a dir, que la primera projecció de l’invent dels germans Lumière s’havia fet a Madrid alguns mesos abans. Posteriorment a aquesta projecció, altres dels “inventors” dels cinema varen poder presentar en societat els seus nous invents, davant d’un públic encuriosit i habitualment afeccionat a la fotografia. El cinema a Catalunya però, va començar amb un interès merament científic i d’espectacle curiós.

No serà fins anys més tard que la família Belio, d’origen aragonès, obrirà una primera botiga amb la intenció d’explotar comercialment el nou invent vingut de l’estranger. La mala sort de la família Belio els va portar a obrir una segona botiga, ja que la primera es va incendiar degut a la facilitat en la combustió del material fílmic, i aquesta la van ubicar a La Rambla (1904). Anys més tard, concretament el 1908, varen obrir una altra al Passeig de Gràcia, essent d’aquesta manera una de les empreses més de cine importants del moment.

L’èxit dels cinematògrafs a Barcelona va fer que poc a poc proliferessin sales de projecció amb diferents comerciants, com és el cas dels propis fotògrafs Napoleón, o del també fotògraf Josep Ubach. Tot i així, la majoria d’aquests empresaris consideraven el cinema com una atracció de fira més, i per això personatges com Baltasar Abadal van dedicar-se a voltar per tot el territori acompanyant els espectacles de circ i de fira.

Els primers programes d’aquests cinemes consistien en noticiaris, documentals, elements de fantasia o escenes còmiques. Eren productes locals que agradaven a totes les classes socials, però especialment a les classes més populars, ja que podien accedir-hi pagant un baix preu (en aquells moments un dels espectacles més importants era la òpera, només accessible a la burgesia benestant).

Durant aquests primers anys la industria del cinema va viure en una mena d’anarquia, ja que ningú regulava les produccions ni l’exhibició de les mateixes, i els empresaris feien i desfeien al seu parer i conveniència, fet que va provocar enfrontaments entre treballadors i empresaris, i entre aquests i l’administració. Per això, i degut al creixement vertiginós de la indústria i els conseqüents problemes, es funda el Sindicat de Cinematografistes de Catalunya.

A partir de 1908, el cinema a Catalunya deixa de ser un entreteniment per a analfabets, i passa a ser un important espectacle de masses, degut en gran part, a l’estrena de bones pel·lícules així com la millora del confort a les sales. La majoria de la classe política, religiosa i intel·lectual va menysprear, ignorar i témer aquest nou espectacle que congregava tanta gent, pensant que podria ser una eina que pogués despertar alguna consciència social incòmode per a ells.

Les primeres filmacions a Catalunya arribaran de la mà dels pioners reconeguts a nivell de tot l’Estat: el català Fructuós Gelabert i l’aragonès Segundo de Chomón.